MASSA DONES

El dia que va néixer la Mercè son pare va tenir una de les més grans decepcions de la seva vida. Aquest home, únic fill d’una família nombrosa, havia viscut sempre envoltat de dones, doncs el seu propi pare havia mort quan ell tenia dos mesos i només el coneixia per les fotografies que la seva mare guardava amorosament. Abans de morir, aquell home alt i ben plantat havia engendrat cinc filles i un únic fill. Ell, el pare de la Mercè, que va rebre com a nom el de Miquel, el nom dels homes de la família, un nom que allargava les seves arrels fins al fons de la memòria dels més vells, com ho provaven els documents que s’havien guardat en un bagul al llarg dels anys, tancat a pany i clau, i que passava de generació en generació, com la millor joia de l'herència. A casa d’en Miquel hi vivien l’avia paterna, la mare, una germana del seu pare (la tieta Antonia, soltera) les cinc germanes i ell mateix, és clar. Resultat del recompte, vuit dones i un noi, millor dit, un noiet, perquè la majoria eren dones fetes i dretes quan el Miquel només era un marrec, a qui separaven tres anys de la germana més petita i dotze de la més gran. Amb aquests antecedents no té res d’estrany que quan el Miquel es va casar tingués una autèntica fal•lera per engendrar un fill com més aviat millor. Ell no li havia parlat mai a ningú dels seus temors, però hi havia una cosa que realment l’amoïnava i és fàcil d’endevinar quin era el motiu de la seva preocupació. El dia que es va casar a casa seva “només” hi vivien quatre dones. L’avia, propera als vuitanta, gaudia d’una salut a tota proba. La mare tenia una aparença delicada, doncs sis parts l’havien debilitat una mica. La tieta Antonia, cap d’intendència d’aquella casa sempre plena de gent, i encara la Rosa, una de les seves germanes, tercera en ordre d’aparició, que no s’havia casat i no per falta de pretendents, que n’havia tingut força, sinó perquè l’home que ella havia estimat tota la vida (o sia des del parvulari) havia mort d’accident de moto quan només tenia vint anys i un feix d’il•lusions, totes compartides amb la Rosa, i ella s’havia jurat no estimar mai més ningú altre. Les altres quatre germanes eren totes casades, per sort. Així doncs, des del dia del casament del Miquel hi va haver una cinquena dona en aquella llar. I ell, que duia un llibre mental i secret, on anotava les entrades i sortides de les persones de diferents sexes que habitaven la casa pairal, i que havia vist amb esperança com el balanç que de manera aclaparadora el perjudicava, havia passat en el termini de pocs anys de vuit a quatre dones, temia que el petit avantatge que el destí li havia concedit s’esmunyís ràpidament, si la vida li atorgava el mateix tractament que al seu pare, quan a descendència es refereix. El Miquel no era pas misogin, de segur que no coneixia aquesta paraula, ni el seu significat, ni els sentiments que descriu; estimava de debò totes les dones que vivien amb ell i ni tan sols havia tingut mai cap sentiment patriarcal o dominant en vers d’elles. Tot i això, pot ser molt difícil per un home viure amb tantes dones, arribar al vespre cansat i ser objecte de les atencions de totes, era sense dubte la part agradable d’aquesta convivència, però envejava els homes que tenien a casa d’altres homes per compartir experiències quotidianes que les dones escolten, però no entenen. I aquesta mancança no la compensava les xerrades de cafè. No podia capir, perquè les seves paraules, dites sense cap mena d’intenció, sovint feien entelar els ulls de la seva dona, i de retruc, enfosquir la mirada de sa germana, i segons com, que la tieta Antonia li dirigís algun comentari poc afalagador o francament desagradable sobre les seves maneres, calcades, segons ella desgraciadament, de les de l'avi Miquel (pare de l’Antonia). O sia, que el dia que va néixer la Mercè, el Miquel va patir una gran decepció, tot i que per sota d’aquest sentiment tan poc adient a les circumstàncies, podia percebre com començava a aletejar una joia que anava creixent, fins que li va semblar que un gran ocell presoner al seu pit volgués sortir volant, i quan es va poder alliberar, el Miquel va plorar com una criatura, com no recordava haver plorat mai, i com ningú no recordava haver-lo vist plorar, i tot que ho feia assossegadament, esverava als que es trobaven al seu voltant. En veure’l en aquest estat la seva dona, de natural molt sensible i a qui els ulls se li enrogien per un no res, va decidir de fer-li companyia en els seus plors, també silenciosament; i la recent nascuda, ella però, amb tota la potència dels seus petits pulmons. Fill meu ¿Per què plores? – interrogava la mare d’en Miquel angoixada -¡T’ha nascut una criatura preciosa i sana! !Hauries de ser tan feliç! I el Miquel, eixugant-se els ulls i mocant-se avergonyit, va contestar; ploro de felicitat mare, de felicitat. I va pensar que era un home molt feliç, decepcionat però feliç. Ambdues coses li van semblar perfectament compatibles, i mentre anotava en el seu llibre secret: dones sis, home un, va tenir un pressentiment desagradable. Potser l'única manera de canviar aquell balanç desfavorable, fóra per la desaparició d’alguna d’aquelles dones que tant estimava; i es va mirar l’avia, que acabava d’esdevenir besàvia, encara plena de vigor, i primera candidata a ser esborrada, desitjant de tot cor que allò que sabia inevitable, trigués molt a arribar, malgrat que fos ell per sempre més l’únic representant masculí d’aquella casa. Semblava que la vida no volia donar-li al Miquel la satisfacció suprema que ell esperava, tenir un fill. Però també l’alegria d’altres filles li va ser negada, doncs en el transcurs dels anys no va tornar a ser pare, així que en el seu llibre només hi va poder anotar sortides. De tota manera la vida i la mort semblaven comportar-se amb justícia i equitat. La primera en desaparèixer va ser l’avia. Semblava que un cop complerta la seva il•lusió d'arribar als noranta hagués decidit que ja n’hi havia prou, i sense cap avís, un diumenge al matí la varen trobar al seu llit adormida per sempre, amb l’esbós d’un somriure als llavis. La van enterrar sense plors ni escarafalls, havia viscut una vida llarga i plena i havia tingut una mort tranquil•la. La més apesarada de la família va ser la Mercè, que amb deu anys no podia entendre que li prenguessin les mans amoroses que li acariciaven els cabells i la falda on reposava el cap mentre l’avia (besàvia en realitat) li explicava uns contes únics, que cap altra nena de l’escola sabia. La següent que va esborrar va ser sa germana, per raons ben diferents però, ja que finalment va decidir de trencar el dol de tan de temps i es va casar. I així va ser com el balanç va quedar quatre a un. I mentre els anys i aquestes coses passaven, el Miquel vivia una etapa de felicitat gairebé complerta, doncs malgrat que aquell fill que tant havia desitjat no arribés, la Mercè l’omplia de joia i d’orgull. S’havia convertit amb una noia alta i espigada, bella i intel•ligent, amb qui s’entenia amb tots els aspectes. Fos el que fos el que li expliqués, ella se’l escoltava embadalida i al mateix temps també el feia partícip de totes les seves inquietuds i pensaments. Les seves converses, tan allunyades de les que habitualment tenia amb les altres dones de la casa, eren un motiu constant de satisfacció. Aquella noia, hàbil amb les mans, ràpida de pensament, i amb un cos àgil i fort, no s’enfadava mai quan a ell se l’hi escapava alguna expressió brusca, ans el contrari, es posava a riure i li contestava desenfadadament. I aleshores a ell també si li escava el riure. Només de tard en tard li semblava veure en el seu rostre una expressió preocupada i absent, i el Miquel pressentia que li amagava alguna cosa, però és clar, tots ens n'amaguem de coses. Quan la Mercè va marxar a la Universitat, el Miquel no la va esborrar pas, això només passaria quan es casés, i ves a saber, potser la seva filla duria el marit a casa en lloc de marxar ella. L'enyorava tant, que tot sovint s’escapava a Barcelona per veure-la, sempre era ben rebut i s’ho passava d’allò més bé, doncs la Mercè, l’exhibia entre els seus companys i companyes com un camarada més. No podia imaginar que un noi l’hagués fet més feliç. La mare i la tieta Antonia va semblar que es posessin d’acord a l’hora d’anar-se’n amb sis mesos de diferència. La primera la tieta Antonia, que ja en tenia vuitanta, va traspassar amb tanta discreció com en el seu dia ho havia fet l’avia. I després la mare del Miquel, que es va posar al llit el dia de l'enterrament de la tieta i ja no es va aixecar. Durant aquells mesos el Miquel va viure una tristor molt espessa, tant, que ni se’n va recordar ni del llibre ni de les anotacions. Des de la mort de l’avia, quinze anys enrere, i que havia estat viscuda com un fet tan natural com ho era l’arribada de les estacions, no hi havia hagut cap enterrament més en aquella casa. I de sobte, dos en sis mesos; van ser una patacada massa forta. La Mercè, volia tornar de seguida a Barcelona però ell li va demanar que es quedés encara que no fos més que un parell de setmanes. Pensava que només al costat de la seva filla es refaria amb certa rapidesa. I així va ser, el Miquel no era pas desconsiderat amb la seva dona, se l’estimava molt i era feliç amb ella, aquella dona dolça i que encara conservava gran part de la seva bellesa. Però no hi podia tenir les llargues xerrades que li proporcionava la seva filla, a la vora del foc o caminant cap a l’hort, no li donava les repliques que el desconcertaven i no tenia aquells acudits plens d’enginy que el feien riure, de vegades d’amagat, doncs amb el dol tan recent no quedava gaire bé fer-ho obertament. I va ser en una d’aquestes xerrades, quan un dia la Mercè es va posar seriosa i li va dir: Pare, t’he d’explicar una cosa que vull fer, una cosa molt important per a mi, que em penso que no t’agradarà gaire. El primer que se li va acudir al Miquel va ser que la seva filla volia casar-se, i la idea no el va fer massa feliç. Però va somriure i va contestar-li. Digues filla, estic segur que res del que tu puguis fer m’ha de semblar malament. I aleshores la Mercè li va explicar allò que tot i haver parlat hores i hores en el transcurs de la seva vida mai li havia dit; dels sentiments que duia amagats, que li havien causat hores penoses, dies d’angoixa, anys de dubtes i que no havia compartit mai amb ningú. De com, ja des de molt petita, li agradava jugar amb els nens i l’avorrien les nenes, i de com, poc a poc, va descobrir que encara que no s’entengués gaire amb les noies, el seu cos reaccionava d’una forma incomprensible quan alguna de les seves amigues li feia un petó o l’abraçava amicalment, i de com la primera vegada que va voler intercanviar una carícia amb un noi, va sentir un malestar tan gran, que en fer-lo fora amb una espenta vigorosa el va fer caure a terra i de poc que no li trenca un canell. Totes aquestes coses li havien provocat nits d’insomni i sentiments de culpabilitat, que només s'apaigavaven quan era amb ell. Desprès, a la universitat, havia descobert que tot el que li passava a ella era compartit per altres persones, homes i dones, que vivien el mateix problema, persones que tenien cos i sexe dissociats. Unes ho acceptaven i altres no; ella havia decidit lluitar. Pare -va dir per acabar- jo sóc un home presoner dins d’un cos de dona, em vull alliberar, i faré tot el que pugui per aconseguir-ho. Vull ser un home amb totes les conseqüències, sé que tindré limitacions, però m’estimo mes això que passar-me la vida fent veure que sóc el que no sóc. El Miquel es va quedar tan trasbalsat, que no va saber que contestar. Era una impressió tan forta que va mirar a la seva filla com si la veiés per primera vegada. La roba que duia, pantalons i un suèter ample i llarg, amagaven completament les poques formes de dona que tenia. Els cabells curts, l’angulositat de la cara, la mirada intensa, la boca de llavis prims, tancada amb determinació i fermesa. I de sobte el que va veure al seu davant va ser un home. Va aclucar els ulls, pensant que patia una al•lucinació. Però quan els va tornar a obrir la imatge es va confirmar. Amb l’esperit trastornat i el cap fet un embolic, només va poder mormolar:. Mercè, sàpigues que facis el que facis jo sempre t’estimaré, però ara deixa'm, necessito estar sol per pair-ho, per reflexionar. L’ultima cosa que jo volia era fer-te mal pare –va dir la Mercè amb els ulls entelats- però no puc viure més d’aquesta manera. Només una altra cosa, si aconsegueixo que em reconeguin oficialment com a home, m’agradaria dir-me Miquel. I ell, que s’havia cregut l’últim Miquel de la nissaga, després d’haver barrejat pensaments i records durant un temps del qual va perdre la noció, va rememorar el llibre secret, i es va adonar que per primera vegada a la seva vida, potser els homes tenien avantatge. I amb un somriure melangiós va agafar el llapis imaginari i va escriure: dones una, homes dos.

NARRACIONS

LA GRAN NEVADA

En Quim es va despertar de la seva becaina quotidiana i va mirar per la finestra. El cel tenia aquell color lletós que precedeix les nevades. Es va aixecar amb dificultat, maleït reuma! i va anar cambra per cambra baixant persianes i corrent cortines per conservar l’escalfor que li proporcionava la instal·lació de gas que havia inaugurat aquell mateix any.

Mirà el calendari, 15 de desembre, el dies més curts del any, curts i avorrits, sort que aviat amb les festes de Nadal trencaria una mica la rutina. Va seure un altre cop i no se’n va adonar que es quedava ensopit.

El va tornar a despertar el soroll del rellotge quan tocava les quatre de la matinada i es va quedar perplex. Com havia pogut dormir tant, allà mateix a la butaca? Es sentia encarcarat i li costava pensar, però va fer un esforç i arrossegant els peus es va dirigir cap el seu dormitori que afortunadament era al costat mateix del menjador. Quan ja s’havia posat el pijama va recordar que abans de la gran dormida semblava que volia nevar i, encuriosit va pujar la persiana per veure que havia passat.. La lluna enterbolida il·luminava el paisatge que era com un esborrall del original doncs la neu havia tapat els contorns i ho igualava tot deixant-lo sense formes. Obrí la finestra i veié que la neu gairebé arribava fins l’empit; va passejar la mirada pels voltants i de sobte va tenir un ensurt que de poc no el fa caure a terra. Allà, a la porta de casa, sota el porxo i gronxant-se tranquil·lament al balancí, hi havia una figura, una dona, va pensar mentre agafava amb mans tremoloses els batents de la finestra per tancar-la.

Va seure al llit, esverat . El cor li anava tan fort que instintivament es va posar les mans al pit de por que se li escapés. Poc a poc s’asserenà . Hi havia una dona allà fora, era de nit i feia fred. Que hi feia allí aquella dona? I ell, que feia ell? La podia deixar allà? Va decidir que si podia, i es va ficar al llit. Però no podia dormir. Li rossegava la consciència. Era un covard. Un covard .UN COVARD . Però, que hi feia allí aquella dona en mig de la nit i de la neu? El rellotge va tocar les cinc i en Quim no va poder aguantar més i es va aixecar. Va anar cap a la porta d’entrada i decidit l’obrí de bat a bat i atansant-se a la dona va cridar ¡Senyora! Es pot saber que hi fa vostè a casa meva? La dona, que no havia deixat de gronxar-se, se’l mirà amb indiferència i digué: Perdoni, no volia pas destorbar-lo. Però es pot saber com ha arribat fins aquí amb tot el que ha caigut? En Quim mirà al seu voltant, a la neu no hi havia cap petjada, ni rastre de com la dona podia haver arribat fins allí, si no fos volant. Una bruixa potser? Li van agafar ganes de riure. Tot té una explicació raonable, es va dir. I la dona començava a donar-li.

No cal que cridi home que no soc sorda! Veurà, ahir a la nit, cap allà dos quarts d’onze, tornava a casa quan va començar a nevar, No s’és vist mai com nevava! Així que vaig veure el llum del seu porxo i vaig pensar que el millor que podia fer era aixoplugar-m’hi fins que passés la tempesta. Vaig trucar moltes vegades i com que ningú no em contestava vaig pensar que la casa era buida i he passat aquí totes aquestes hores, sort que anava ben abrigada. Amic, sempre dorm així?

En Quim la mirava de fit a fit. No semblava pas una perdulària, ans al contrari, anava força arreglada. Fins i tot portava un abric de pell. A terra, al costat del balancí hi havia un parell de bosses. Devia tornar de fer la compra.

- Bé – no voldria pas destorbar-lo – va repetir ella- però tal com han quedat els camins, no em veig pas amb cor de tornar a casa. Em faria el favor de deixar-me trucar per tranquil·litzar la meva família?

En Quim es va adonar que havia estat molt poc amable amb la dona i forfollant una excusa la va convidar a entrar. Li va assenyalar el telèfon, però al despenjar ella va veure que no funcionava. Se’l va quedar mirant desconcertada tot dient, i ara que faig?

Esperarem que es faci de dia i aleshores ja pensarem alguna cosa –va dir ell- Miri, tal com ha passat la nit el millor es que descansi unes hores i després ja en parlarem. Tinc l’habitació del noi preparada, vostè pot fer-la servir. Li sembla bé? -i tot seguit- Però la seva família no patirà?

I es clar que patiran, però que puc fer cap altra cosa? .

Van decidir esperar tres hores, i trobar-se al menjador per esmorzar i fer plans.

Quan es van llevar la situació se’ls va presentar amb més claredat, naturalment, era de dia. La casa, envoltada per més de mig metre de neu, quedava totalment aïllada. Les possibilitats eren; o bé de cop i volta sortia un sol espatarrant que fonés la neu, o be els enviaven una màquina per obrir camí, però era indubtable que no podrien sortir pels seus propis medis. El telèfon continuava avariat. Notes positives: tenien aigua, llum i calefacció, i amb els queviures de tots dos podrien sobreviure uns quans dies, i aquell no era un país on la neu s’eternitzés.

Maria, així es deia la dona, es va fer càrrec de la intendència. No per ser dona, va dir, doncs encara que gran ella sempre havia estat una mica feminista, sinó per agrair al Quim la seva hospitalitat. Així al mig dia va fer un dinar de llepar-s’hi els dits, i quan va acabar el Quim va pensar que no li importaria gens que la neu no es fonés fins al Nadal.

No xerraven gaire però els silencis no eren incomodes. Semblava com si s’haguessin conegut feia molts anys i cosa estranya, ella no li feia preguntes personals i això li agradava molt al Quim. No aguantava les persones que de seguida volen saber la teva vida, o bé t’expliquen la seva sense que puguis fer res per evitar-ho.

A estones mirant la televisió ó bé escoltant la radio, comentaven els programes. A cap dels dos els agradaven els programes del cor, preferien les pel·lícules, els concursos i els noticiaris. Per aquests van saber que aviat canviarien les temperatures, plouria i s’acabaria el seu isolament. El segon dia, abans de dinar, la Maria li va dir que no li aniria malament una tallada de cabells. En Quim se la va mirar una mica escèptic, però després va pensar que qualsevol cosa que fes passar l’estona estava bé, i va acceptar tot dient-li: Si us plau Maria, deixi-me’n uns quans!

El tallat li va agradar força, així que a la tarda, després de la becaina, i mentre miraven una pel·lícula, quan la Maria va dir que anava a fer-se la manicura i que si volia també li faria a ell no s’hi va oposar, tot i que en sa vida havia fet una cosa semblant.

Aquesta vegada quan es va tornar a despertar era en una habitació d’hospital, se’n va adonar de seguida, i també va veure de seguida que el seu fill l’acompanyava, i en veure que s’havia despertat li va agafar la mà tot dient-li.

-Pare, com te trobes?

- Be, fill, be, va dir ell amb una veu prou ferma.

- Quin ensurt que ens has donat! De debò que et trobes bé?

- Home si, suposo... Que m’ha passat?

- T’he trobat a casa, estès a terra. Has tingut un atac de cor. T’havia trucat i com que no contestaves...

- I la Maria, no t’ha avisat? I mirant al seu voltant On és la Maria?

- Ai, pare! La Maria...

En Quimet va sentir que el mon li queia a sobre, el seu pare perdia la raó. Se’l va mirar gairebé a punt de plorar.

La Maria... La mare... fa dos anys que és morta.

En Quim va sentir un rodament de cap molt fort. La Maria! I es clar! Era ella, Com no se’n va adonar? De sobte una altra idea li va venir al cap.

I me passat dos dies estès per terra?

Que dius home! Avui he passat per casa a quarts de cinc. Mentre esperava l’ambulància he mirat d’esbrinar quan podies haver perdut el coneixement, i m’ha semblat que ja havies dinat. Pot ser has estat dues hores , dues i mitja com a molt...

I la nevada?

Quina nevada? Pot ser sí que nevarà aquesta nit, diuen els del temps, però no ha nevat encara.

O sia que havia estat un somni. Un somni? Si, només un somni. Aquella Maria era la seva dona, i no reconèixer-la ... això només passa als somnis. Es va sentir decebut. Li hagués agradat que el somni durés una mica més, fins als Nadals. Va mirar el seu fill i en veure’l tan amoïnat li va fer un somriure.

Au va home, animat! Estava una mica desorientat i confonia el que havia somiat amb la realitat, Però no t’amoïnis que encara hi toco.

Va pensar que molt bé se hi podia haver quedat d’aquell atac i no va sentir por. Mes aviat al contrari, li sabia greu haver-ne despertat. Es va passar les mans pels cabells maquinalment i va trobar quelcom d’estrany. Es va mirar les mans i va veure les seves ungles netes i retallades com mai. Llavors va fer una gran rialla i va dir:

Maria, Maria, que n’ets d’entremaliada. Espera’m que vinc de seguida.

En Quim no van poder enterrar-lo fins el dia abans de Nadal. Una gran nevada com feia anys que no s’havia vist, i que va començar aquella mateixa nit, va deixar impracticables els camins.

Divendres faves tendres


Dilluns, faves a munts.
Dimarts, faves a grapats.
Dimecres, faves seques.
Dijous, faves amb ous.
Divendres, faves tendres.
Dissabte, faves amb recapte.
Diumenge, faves amb fetge.

Ja es pot començar a plantar faves i d’aquesta manera es poden conrear més aviat a la primavera. És un llegum molt nutritiu i proteic. Es poden menjar fresques i seques.  Hi ha preferències  quan a la mida del fruit, amb majoria per les exquisides faves tendres, També es poden menjar les beines. 
 Jo volia escriure de les persones africanes que perseguint un somni , més aviat un malson,  s’han ofegat pel camí un cop mes. Però avui es divendres  (festa dels musulmans, faves tendres, sense guarnició per un si de cas). Demà dissabte (festa dels jueus, faves amb recapte, xai  de segur) i demà passat diumenge (festa dels cristians, aquí tot s’hi val). 

El doble espai és un minut de silenci pels nàufrags.

26.10.2012

INDEPENDÈNCIA ECONÒMICA

Aquest matí he escoltat a la ràdio una noticia que m'ha deixat esmaperduda. Del Juny 2011 al Juny 2012, van sortir d'Espanya, no he pogut esbrinar cap a on, tres-cents mil milions d'Euros. Per si de cas no ho havia entès bé, he mirat de confirmar-ho a diferents diaris digitals, i milionet amunt o avall la cosa quadra. Com que quan es tracta d'aquestes quantitats em costa molt imaginar-me com repercuteixen en la vida diària de la gent normaleta, que comptem els euros un a un, he anat als pressupostos generals del Estat i trobo que la partida per a educació , cultura i esport és de TRES MIL MILIONS. Sanitat s'emporta poc més de DOS MIL MILIONS. I aquí he parat. Se'm començava a regirar l’estómac. 
Ara no puc deixar de preguntar-me si hi haurà a tots el medis el mateix rebombori per aquests "independentistes " com el que s'ha fet pels catalans. Si algun diputat tocat de l'ala demanarà que els persegueixi la Guardia Civil, i si des d'els racons més obscurs de l'Espanya profunda s’escridassaran per la desmembració de la sobirania nacional. 
Ep!, que totes les quantitats són anuals.
Una altra dada que no puc ometre. La partida "gastos fin.ancieros" és de VINT I NOU MIL MILIONS, que imagino són per al pagament dels interessos del deute.
Ara, que cadascú es pregunti quina part de responsabilitat té en aquesta història.

                                                    ACTE D’AGNOSTICISME

He vist  que l’Església Mormona posa vídeos propagandístics al Facebook. Ves per on, uns que s’adapten a la modernitat, jo que em pensava que eren d’allò més integristes!

He passat una estoneta mirant un d’aquests vídeos on  es presenta una parella (matrimoni imagino) molt simpàtics, que ens parlen de la seva manera de viure,  interessant  i engrescadora, però  que només és a l’abast d’una minoria. Finalment declaren : “som mormons”,  com si aquest fet fos la causa del seu equilibri familiar, espiritual, social i fins i tot material.

Com agnòstica sempre em sorprenen les persones que gaudeixen de la fe sense escletxes. Com a esser humà  que esporàdicament  dedica una estona al deure de pensar, de vegades em pregunto si no estaré en un greu error al prescindir d’aquesta virtut que segons diuen mou muntanyes .

 Un dels arguments dels creients que més m’atabala és el de la universalitat i atemporalitat de les creences. Es diu que un percentatge elevadíssim d’ humans son creients, i els altres quedem reduïts, calculant amb molta generositat,  si fa no fa a un 10%.  A espanya un 5%,  però  en aquest percentatge l’església catòlica no  m’inclou a mi pel  fet d’estar batejada.  I això  en la totalitat dels temps que la història ha registrat. Sembla aclaparador, és aclaparador…si ens quedem a la superfície.

A veure, anem a  pams. Per començar tots els creients, tinguin la religió que tinguin, es dediquen as desprestigiar la competència, i si es dona el cas a masacrar-la, tot i que els seus  principis o lleis ho prohibeixen.  O sigui, que d’entrada,  només agafant  les religions cristianes, que segons he pogut trobar, como no a la xarxa, sumen dos mil cent cinquanta milions d’ànimes, ja podem dir que els altres van tan equivocats com jo. Uf! És un descans. Ara que, pobrets no?  Pensant’ho bé, no, pobreta jo, que no tinc el consol de la vida eterna. Per cert, us heu aturat a pensar en el volum que té ETERNITAT?   Realment  pot ser un consol  LA VIDA ETERNA?  Però com diria aquell; amics, això ja és una altra història.

Bé, ens hem quedad amb 2150 milions de privilegiats  ( us record que jo també hi estic comptabilitzada).  Deixant de banda que entre els cristians hi ha fortes discrepàncies, hi fins fa no gaire, històricament parlant, també s’han massacrat força, per un sí  o per un no,  hem penso que n’hauriem de tatxar un bon munt de la llista. Hi ha els que van a l’església nomes  pel bateig, casament i enterro, perquè allà  els actes queden més bé. I sí, creuen en “alguna cosa” que fan servir per exclamar-se quan van molt apurats.  (Declaro que jo també ho faig, l’exclamació per a mi mateixa, els actes als dels altres). Els molt rics, als quals sembla no preocupar-los gens ni mica no poder entrar al cel, per allò de l’ull de l’agulla i el camell, i mols altres que no cal especificar.

Arribats a aquest punt  es molt possible que els autèntics creients posseïdors de la veritat i els agnòstics reconeguts anem empatats. Es una cosa que no podré provar mai, però encara que anéssim tres a u al seu favor, jo ja hem quedo més tranquil.la I perdoneu si ho frivolitzo, que el tema és molt i molt seriós, Però  agafar-ho a la tremenda ho deixo pels integristes, que ho fan molt  bé, o molt malament segons com es miri.

Em provoca cansament i indignació escoltar la radio, llegir els diaris i veure la tv., on un munt de personatgens ens volen fer empassar que la crisi, finalment, l’hem provocada nosaltres amb el nostre poc seny i ara arriba l’hora de pagar, per això tenim la tisora debant del nas a tota hora. Aquestg matí un tertulià comentava de pasada, la conveniencia de regular els sous dels ejecutius de les grans empreses, estatals i para-estatals. (Amb les privades no hi ha manera de posar-s’hi).  Quan es tracta d’atacar els interessos dels mes febles, la cosa va que vola,  però els sous d’aquesta gent són tabú.
Telefónica és l’exemple més evident . Es tracta d’una empresa de serveis que va ser estatal fins als anys 90, quan es va privatitzar mitjançat l’oferta pública d’accions. Per tant ara pertany a uns 150.000 accionistes. No es propietat del Sr. Alierta  i Cª, però ells actúan com si fos així.
Funciona practicament com un monopoli ja que controla un 75% de les lines  fixes  i el 40% del mòvils, em pensó que això pel que fa a Espanya. Pel que fà al mercat internacional té 260 milions d’usuaris. I sobre tota aquesta quantitad de gent imposa el seus preus abusius sense que ningù no ho pugui impedir.
BCE, FMI, Merkel, etc. Continuent presionant per treuren’s drets que han costat molt d’aconseguir i no ens han durat massa temps. En canvi no hi ha manera d’evitar que els ejecutius, normalment sense altre mèrit que pertanyer al club dels privilegiats de tota la vida, es reparteixin un pastís que paguem tots.

NÚVOL VIRTUAL

Cada vegada que obro el correo electronic, amb el compte de Google, em surt un avís que em diu que només faig servir un percentatge molt petit de totes les megues que el sistema posa a la meva disposició, actualment sobrepassen els 7000 MILIONS, ¡i continuen augmentant!

No se com, ahir a la nit em va agafar per meditar sobre tema tan transcendent. Una altra cosa per afegir a les innumerables que per a mi no tenen explicació. Fins ara, les megues era allò que quan et compres l’ordinador et diuen que té el disc dur, i que es poden acabar si emmagatzemes massa cosa, una mida de mesura vaja, que encara que no sigui tangible ocupa un lloc dins d’un objecte tridimensional. Però...On emmagatzemen tantes megues? Perquè no son només les meves. Imagino tots els usuaris de Google, milions, i n’hi ho provo de multiplicar pels milions de megues, que creixen i creixen sense aturador.

Si, ja, el núvol. No em serveix, tampoc l’entenc.

Però un cop arribada al núvol vaig començar a imaginar-me’l, situat en un...espai?

Fora del espai? Bé, finalment vaig optar per una bombolla, plena de uns i de ceros movent-se frenèticament a la velocitat de la llum, i multiplicant-se a la mateixa velocitat, inflant-la i fent-la més i més gran. Guaita! L'Univers amb expansió.

Després (ho reconec, aquí els ulls em feien pampallugues i pot ser per la son ja no sé si pensava o al·lucinava) l'univers virtual començava a ocupar el lloc del Univers real, xuclant-lo, digerint-lo i defecant-lo. A les hores, els dígits, alliberats del seu creador i opressor comencen a evolucionar creant noves formes, tal com els científics imaginen la ´”sopa primigènia” i després d’uns milions d’anys esdevenen uns essers amb capacitat per pensar per ells mateixos, que gratant-se una part del seu cos virtual, que ells anomenen cap, es pregunten d'on venen, i com punyetes va sorgir el seu univers. hir a la esl son se m'emportes mon tan ple ontinuen augmentant

Psik

Sassiz era un noi molt callat, tant que rarament es podia escoltar a seva veu. Els seus pares creien que aquesta actitud era deguda a que, per tractar-se del més petit dels seus fills ( en tenien nou), des de menut els seus germans sempre el feien callar quan volia dir alguna cosa

- Els petits no parlen quan ho fan els grans.

- Calla! Que tu no saps res de res marrec.

- Quan siguis gran ja xerraràs tan com vulguis.

Tantes i tantes vegades li varen dir tots plegats que es convertí en un costum que fins i tot els que no pertanyien a la família seguien. I així va ser com un dia Sassiz va proposar-se no parlar si no era per contestar preguntes directes i sempre fent servir només monosíl·labs. Ja havia fet catorze anys i a més que ja estava fart de sentir a tota hora el “calla” emprenyador, per al seu aniversari la mare li havia regalat un llibre on va trobar una dita que el va enlluernar: “no parlis si les teves paraules no poder millorar el silenci”. En Sassiz la va prendre com divisa i de seguida el molest imperatiu desaparegué de la seva vida. Per fugir de la temptació d’ obrir la boca, i per por que se l’hi escapés una pregunta en un descuit, deixà de participar en les tertúlies de sobretaula o en qualsevol altra reunió familiar o d’amics i es va refugiar en els llibres, que van esdevenir uns companys lleials; li donaven els seus secrets i a canvi només demanaven una mica d’atenció.

Swado pel contrari era un home que no callava mai, i sí, moltes, moltísimes vegades li havien dit que callés, però a ell per una orella li entrava i per l’altra li sortia, sempre molt ocupat escoltant-se a si mateix. D’altra banda, també es donava el cas que, encara que només ho fessin veure, hi havia gent que l’escoltava. Era d’aquestes persones que tot ho saben i de tot han de donar parer, i que expliquen la seva quotidianitat com una gran aventura. Interrompia les converses sense cap consideració i imposava la seva veu aguda per sobre de totes les altres. Les reunions s’anaven desfent i els coneguts o companys de feina (amics gairebé no en tenia) s’escapolien, de vegades a poc a poc, de vegades en ràpida estampida, però això no el deturava pas, sempre quedava algú que per timidesa, bona fe, o per ser la primera vegada que aguantava aquella xerrera, li servia d’orella fins que la gana o la son, o totes dues li tallaven el discurs i aleshores se’n anava amb un comiat precipitat.

-Un altre dia continuarem la nostra conversa –deia convençut que realment hi havia hagut un intercanvi d’idees en el seu monòleg. I deixava la pobra víctima, a qui en teoria corresponia el dret de dir l’últim mot, amb la boca oberta i l’adéu penjat com un batall que s’hagués aturat a mig camí.

Que aquestes dues persones es trobessin i arribessin a treballar juntes no era pas una absoluta casualitat. Sí que van coincidir a la mateixa empresa, però va ser una decisió ben estudiada del seu cap el que els reunir en el mateix espai, ample, gairebé sense límits, i malgrat tot, obligats a una proximitat física que podia haver trastocat la salut mental a qualsevol altre que no fos en Sassiz.

L’amo de “Noves construccions i reformes a fons”, era un home xapat a l’antiga que vigilava les obres com si es tractés dels seus fills estimats, i encara que apreciava la força i habilitats d’en Swado, també veia que la logorrea d’aquest distreia els altres operaris, més pel fet de posar-los nerviosos que no pas perquè li fessin gaire cas. Swado podia parlar i treballar a gran velocitat i el més sorprenent, la qualitat de la seva feina era immillorable, però els altres s’atabalaven, i magnífics professionals feien errors de principiant quan eren al seu costat.

També es va adonar que Sassiz era un operari metòdic, responsable, amb un cert gust artístic i el més important, capaç de concentrar-se fins al punt que quan li dirigien la paraula, de vegades calia sacsejar-lo per aconseguir la seva atenció.

El constructor havia de fer un treball realment important per un dels homes més rics del país. Es tractava de decorar amb un sòcol de trencadís, amb uns dibuixos que variaven contínuament, la tanca d’una finca de gran extensió. Era una feina delicada, que precisava de la perícia de Swado per preparar i deixar ben aplomada la paret i de la concentració i gust de Sassiz per col·locar les peces seguint fil per randa les instruccions del artista que havia fet el disseny.

Així va ser com un dia es van trobar aquests dos éssers tan diferents, que tot i treballar per al mateix amo tot just s’havien saludat un parell de vegades. Es van mirar amb certa desconfiança però el tarannà de Swado va surar ràpidament, i de la mateixa manera la seva llengua es va deslliurar i comença a xerrar, això sí, mentre es posava a traginar estris i material amb energia.

De primer en Sassiz es va quedar bocabadat per la capacitat de treball i de garlar que tenia aquell home, i com que fins que l’altre no comencés la seva part ell no podia fer res, va optar per ajudar-lo mentre, encara sorprès, parava l’orella a la quantitat d’informació que Swado anava abocant sense cap criteri i, el més inquietant de tot, sense cap interès. Sassiz va veure de seguida que li caldria tota la seva capacitat d’evasió per poder suportar el company que li havien imposat i tot seguit va agafar els plànols per tenir un punt de fuga. Era difícil sostreure’s al estrèpit que provocava la veu d’aquell home, per sobre del soroll de les eines en ser manipulades i de la preparació del material. De sobte va veure clar la raó per la qual es trobaven tots dos sols en aquell paratge i pensà que el seu cap l’havia sobrevalorat, que no podria suportar els mesos que tenia pel davant amb aquella companyia. Però en tornar a mirar els plànols quedà corprès de la bellesa dels dibuixos i va decidir que volia fer aquella feina i que no seria pas aquell bocamoll qui l’aturés.

Intentant desesperadament oblidar-se d’aquella matraca mirà al seu voltant; no sabia que buscava, potser un matoll, per arrancar-li unes herbes i entaforar-se-les a les orelles, però no va veure res adient als seus propòsits.

Llavors la va veure, una preciosa gata tricolor, el pit, panxa i potes del davant, blancs, l’esquena barrejada amb taques ben definides dels tres colors: blanc taronja i negre. Cua i potes del darrera negres. Semblava el model de les gates que hi havia dibuixades a la decoració de sòcol i des de dalt de la tanca el mirava amb ulls encuriosits. Tan bon punt es va sentir observada, va fer un salt, anà a caure just als peus d’en Sassiz i es fregà contra les seves cames miolant dolçament. Ell la va agafar i seient sobre uns sacs de ciment començà a acaronar-li el llom i el cap. Si s’aturava un moment la gata li demanava més carícies refregant-li el musell contra el dors de la ma. Així van estar un temps indeterminat durant el qual Sassiz es va oblidar completament del seu botxí, fins que el silenci que l’envoltava el va tornar a la realitat. Swado continuava parlant però la seva veu arribava llunyana, com un murmuri que amb prou feines podia entendre, però més que suficient per intercanviar la informació relativa a la feina. Amb una rialla feliç es va mirar la gata i li va dir a cau d’orella: Em sembla que farem un bon equip.

Li va posar Pisik, no sabia perquè però era el nom que la gata li suggeria, i va resultar que li suggeria moltes coses més. Quan va començar a col·locar rajoles moltes vegades dubtava en el moment de triar l’adequada. El creador dels dibuixos havia fet una molt bona feina i havia distribuït amb art els colors i les formes, però les rajoles tenien una gama limitada en ambdós casos i el trencaclosques se l’hi feia impossible. Aleshores Pisik pujava sobre un dels munts que Sassiz tenia preparats i amb cops repetits d’una de les seves potes del davant assenyalava una peça. No fallava mai!

Metre rere metre, el trencadís anava creixent no sols en longitud, també en bellesa. La combinació de colors, tot i les limitacions del material, superaven amb escreix el disseny original, però ningú no podria dir que no s’havia respectat la idea del artista, el qual, en veure com era plasmada la seva creació va felicitar molt efusivament al noi,i li va prometre que sempre que li fessin un encàrrec el cridaria a ell per realitzar-lo.

Fins i tot el propietari de la finca, un milionari altiu que ni tan sols s’havia dignat parlar amb el propietari de “Noves construccions i reformes a fons”, interposant al seu secretari al hora de firmar el contracte de l’obra, es va arribar fins a la tanca i agafant entre les seves les mans d’en Sassiz li va dir un expressiu : “molt bé noi, molt bé”, que el va fer enrojolir, mentre mormolava un gràcies inaudible. Per contra va deixar sense color el rostre de Swado, que per primer cop a la seva vida escoltava amb atenció i callava com un mort.

El dia següent que el sòcol quedés totalment acabat, els dos operaris van anar a recollir eines i netejar. Sassiz s’aturava de tant en tant i buscava amb la mirada la seva amiga Pisik que aquell dia encara no havia aparegut. Mentre va durar la feina la gata era a peu d’obra quan arribaven i no marxava fins que ho feien ells, no sense haver reclamat la seva paga (una bona estona de carícies) a en Sassiz diverses vegades. Era l’hora de marxar, la gata no apareixia per enlloc, i el noi començava a estar preocupat. Havia pensat endur-se-la a casa seva, en part per egoisme, era prou honest per reconèixer que molt del mèrit que li atribuïen li devia a ella, però no era pas aquesta la raó més important. Després de metres i metres de combinar bocins de rajoles, la seva perícia havia crescut tant, que si bé no creia haver aconseguit la perfecció que li donava la associació amb la mixeta, es sabia prou capaç de muntar qualsevol trencadís que li posessin al davant. Però ja no imaginava la vida sense Pisik, necessitava sentir-la al seu costat, el ronroneig de la gata era el bàlsam que apaigava les inquietuds i inseguretats del seu esperit. La seva mirada devota i neta, com un doll d’aigua fresca per a la seva set de comprensió.

Obligat pel neguit que li provocava l’absència de la seva mascota estimada i després d’haver-s’ho rumiat molt, Sassiz es va decidir a preguntar al seu company si l’havia vist, però per més que s’hi va esforçar sols va poder emetre un fil de veu. L’altre, enfonsat com sempre en el seu pou de logorrea, va continuar feina i monòleg com si res. El noi, després d’aclarir-se la gola diverses vegades, va tornar a preguntar, aquest cop amb una mica més d’energia.

-Swado ¿Què has vist la gata?

Tampoc aquesta vegada va rebre altra resposta que el discurs delirant del paleta. Més aclariments de gola i, aquesta vegada més a prop del home i usant les mans com a botzina, la pregunta va sortir com una crida de trompeta.

L’Swado es va girar sorprés,

-De quina gata parles?

S'havia posat nerviós a mida que pujava el to de veu, es va exasperar en sentir la resposta del seu company i va deixar anar la seva fúria xiuxiuejant un seguit d’imprecacions. !Cago’n l’ou! !Aquest tio és una ase! !La mare que el va parir! I tot un reguitzell d’aquest estil, mentre resseguia el paisatge amb la mirada angoixada. Quan es va asserenar una mica va tornar a interpel·lar-lo :

-¿I de quina gata vols que parli? La que ha voltat per aquí des de el dia que vam arribar, tros de tal·lós.

-Jo no he vist mai cap gata. I escolta’m nano, a mi no em tornis a faltar al respecte, o..

-¿Que t’escolti dius? Si no he fet altra cosa des de que ens vam conèixer. No pares mai de xerrar i no dius res que valgui la pena escoltar. I la única vegada que et faig una pregunta dius que no saps de què parlo. ¿Què potser ets cec o és que em vols prendre el pel? La gata a vingut cada dia i s’ha estat aquí tantes hores com nosaltres, és clar que a tu no s’ha atansat mai, era una bestiola prou intel·ligent, però per força l’has de haver vist, era una gat molt vistosa, de tres colors, molt bonica i carinyosa i...

La veu se li trencava a mida que anava parlant, fins que es va fixar que l’Swdo no badava boca, millor dit, estava bocabadat, però no emetia cap so, la qual cosa li va semblar extraordinària a en Sassiz. Tots dos van romandre una estona en silenci, fins que l’Swado, quequejant i brandat l’índex assenyalant al noi, va recobrar l’esperit tot dient:

-!Però si pot dir més de tres paraules seguides! !Sap parlar i a més crida!

-I és clar que sé parlar, si no et passessis la vida dient bajanades, t’adonaries que els altres també saben parlar i poden explicar coses enraonades i interessants.

-¿Jo dic bajanades? L’Swado se’l mirava amb uns ulls com taronges.

-Sí, bajanades i res més que bajanades. Si tinguessis una mica d’enteniment no obriries la boca mai més a la teva vida si no fos per menjar.

I tornant a la seva dèria va continuar:

-¿Em vols fer creure que no has vist la gata que es passava tot el dia al meu costat?

-Tu no i toques noi. Aquí no hi ha hagut mai cap gata. Tu em vols fer ballar el cap, però no te’n sortiràs pas.

I d’una revolada agafà els seus estris i els carregà al remolc de la seva moto. Sense dir ni un mot es va allunyar molt digne,assegut a la màquina, l’esquena ben dreta, la boca fermament tancada amb el propòsit de no dirigir mai mes la paraula a Sassiz, pensant que s’havia tornat boig –gosar dir-li que era ell qui no tenia enteniment -,o que tal vegada els afalags rebuts li havien pujat al cap i es creia amb dret a dir la primera cosa que se li acudís. Definitivament aquell noi no hi tocava, ja se’n havia adonat ell el primer dia que el va veure, és clar. ¿Cóm pot ser normal algú que poden parlar no diu mai res?

Per la seva part en Sassiz es va quedar pensarós i desconcertat. L’Swado era xerraire sí, i moltes vegades exagerava en explicar les seves històries, però no tenia probes que fos un mentider. ¿Què hi treia negant l’existència de Pisik? Submergit en els seus pensaments no es va adonar que la llum del dia desapareixia i començava a refrescar. Tot i això es resistia a marxar sol. Ja havia recorregut el perímetre de la tanca diverses vegades i es sentia cansat i famolenc, però estava decidit a passar la nit en aquell paratge , i a demanar vacances i tornar cada dia, i fins i tot a deixar la feina i instal·lar-se de l’altra banda de la tanca en una tenda de campanya. S’esperaria tan temps com calgués fins que la gata tornes a aparèixer. Potser a l’Swado no li mancava una mica de raó; En Sassiz desvariejava.

Abatut, va seure en una clapa d’herba que havia fet servir diverses vegades per fer una becaina, amb el propòsit de descansar només una estona, però no havien passat ni cinc minuts que ja dormia com un soc. Quan va despertar la lluna plena lluïa amb una resplendor inusitada alta en el cel. La seva claror va il·luminar el paisatge i també el cervell de Sassiz. Fins a cert punt, va pensar, era lògica la desaparició de la gata. Havia arribat al inici del treball i se’n anava quan era acabat. Hauria d’acceptar la seva pèrdua com tantes altres que havia tingut i com moltes més que, sense cap dubte, l’esperaven.

Amb la llum de la lluna el trencadís es veia espectacular i el noi, que ja havia pres la decisió de tornar a casa seva, no va poder resistir la temptació de contemplar-lo una darrera vegada. Agafà la bicicleta que li havia servit com a mitjà de transport tot aquell temps i decidí anar a la porta principal, allí on havia començat tot. A pedalada lenta la visió del trencadís tenia una certa perspectiva cinematogràfica, principalment centrada en la gata, que era en tot moment l’objectiu de la mirada d’en Sassiz. La seva imatge es repetia cada pocs metres, sempre en postures diferents. De primer, dalt de la tanca fitava cap avall, a la segona imatge saltava i a la tercera ja era a terra. Perseguia un ocell, jugava amb una pilota, seia majestuosa sobre un munt de rajoles, s’estirava voluptuosa...fins arribar al final on es veia d’esquena, caminant sobre un raig de llum cap a la lluna. En Sassiz va comprendre el missatge, va fer adéu amb la ma, i se’n va anar a casa seva.

UNA OMBRA BLANCA

Van arribar després de mitja nit i feia un fred que gelava l’ànima, que potser era la única cosa que conservaven neta. Havia estat un viatge llarg i pesat en un tren que anava a pas de tortuga, amuntegats com bestiar i respirant pols de carbó pel nas i per tots i cada un dels porus de la pell.

La tieta Rosalia els va anar a buscar a l’estació amb la tartana i encara van haver de fer els deu kilòmetres que els separaven del poble. En Pere es va quedar dormit gitat al terra del carruatge mentre la seva mare i la tieta no paraven de xerrar. La somera anava a pas d’home i entre unes coses i altres feia gairebé dotze hores que havien sortit de casa. La mare havia plorat molt quan marxaven i havia resseguit amb la mà tots els mobles, mentre el Pere patia perquè pensava que perdrien el tren. Ell volia marxar, volia fer el que havia dit el seu pare al acomiadar-se d’ells camí del exili: Aneu al poble, allà al menys, no us morireu de gana.

I ja havien arribat. El primer que va pensar el Pere va ser que potser no morien de gana però els mataria el fred. El sentia fins al moll de l’os. Va anar a dormir a casa de la tieta Mercè, doncs a ca la tieta Rosalia, o també hi vivien els avis, no hi havia lloc per a ell. Eren la família del pare, d’aquí la resistència de la mare, que no va voler marxar fins que va rebre la notificació del Ministeri de que ja no podria fer de mestra. De primer ell també es volia quedar, però els seus amics sí que van marxar, i els que es quedaren no li dirigien la paraula, així que tots dos van haver d’acceptar que el consell del pare havia estat encertat.

Es va posar al llit sense despullar-se i tot i el cansament que tenia no podia agafar el son. No hi havia manera d’escalfar-se; ni tapant-se el cap. Va sentir tots els quarts i les hores fins a les quatre de la matinada. Aleshores i per uns moments va semblar que traspassava el llindar, i no sabia en quin costat era quan va sentir un soroll de peus que s’arrossegaven per l’habitació; i no sabia si en somnis o despert però va tenir por. Algú estava a la vora del llit i respirava suament. Es va quedar quiet, els punys tancats sobre el pit on el cor bategava amb tanta força que va pensar que la visita el podria sentir. I si era la tieta? Va voler dir el seu nom però no li sortia la veu, era com si li haguessin posat un mordassa a la gola. Mentrestant, una suor freda l’anava amerant de cap a peus. Va pensar que era un mal son i es va voler pessigar per despertar-se però estava paralitzat. Finalment la remor de peus es va sentir de nou allunyant-se i quan la porta es va tancar, va ser com si tot es deslligués dintre seu, li va sortir un plor agut i tot el cos s’estremí amb una tremolor descontrolada.

La tieta Mercè va haver de sacsejar-lo per treure’l del quasi coma en que s’havia ensorrat. Amb els ulls inflats i el cap emboirat, va anar a casa dels avis, que encara no havia vist, per esmorzar tots plegats. Després d’haver rebut un munt de petons i abraçades es van posar a taula. L’avi i ell eren els únics homes. En la seva curta vida de dotze anys era la primera vegada que pensava en ell mateix com a “home gran”, i aleshores va recordar el somni ¿havia estat un somni?

Si no havia estat real ¿perquè se li secava la boca i la suor freda li tornava a lliscar per l’esquena? Va mirar la seva família, totalment aliena a la seva angoixa i es va dir que si no havia estat un somni hauria estat la tieta ¿I si li ho preguntava? Ho va deixar estar; estaven parlant i no s’havia d’interrompre als grans quan parlaven. L’avia va dir: Dins de la desgràcia ens hem de considerar una família afortunada. Tots som vius i del mateix cantó. En aquests temps no hi ha massa gent que pugui dir el mateix. Es va aixecar enèrgica i va afegir: I ara a la feina, que el pa no cau del cel a casa dels agnòstics.

Van passar el dia recollint olives, feina ingrata on n’hi hagi. En Pere, per distreure’s, va començar a contar quantes n’hi cabien en un cabàs però de seguida es va cansar. A la tarda varen anar a l’escola per veure quan podia començar, i el mestre va dir que l’esperava l’endemà mateix, notícia que el noi va rebre amb alegria. A l’escola s’escalfaven amb una estufa de pinyola i amb el fred que regnava per tot arreu li va semblar el paradís.

Si aquella nit va rebre una visita el Pere no se’n va adonar, rebentat com estava després de dos dies esgotadors i una nit d’insomni. Però la matinada de la tercera nit el va despertar una tempesta. El vent feia bategar els porticons de la finestra i es va aixecar per ajustar-los, i quan tornava al llit la va veure. Una ombra blanca, al costat de la porta, s’agitava suament quasi be com la flama d’una espelma. Un llampec oportú li va deixar entreveure un rostre molt pàl·lid. Les mans, fent un gest com si demanés menjar, del pit a la boca, els dits junts pels capcirons, donaven a la figura espectral aquell moviment flamejant. En Pere va cridar: Se’m vol cruspir! La figura va cridar: Cruspir! Es va capbussar al llit i es va tapar el cap amb el coixí. Pres d’un atac de pànic va perdre el coneixement.

Quan es va despertar uns rajolinets de llum s’esmunyien per les escardes dels porticons. El Pere no gosava moure’s però havia d’anar a escola i ningú no el vindria a despertar. La tieta li havia dit que tots els grans anirien al camp molt d’hora i tindria l’esmorzar a taula. Va sentir el toc de dos quarts i no li va quedar altre remei que aixecar-se. Tremolava baixant les escales cap a la cuina. Va agafar l’entrepà i va sortir sense prendre’s la llet. A l’escola, com que seia a una de les taules del darrera, tot sovint mirava la porta. Ni allí, a ple dia i acompanyat, es desempallegava de la por.

A la sortida havia quedat amb la família per dinar tots plegats a l’olivar on treballaven, i en arribar se’n va anar de dret cap a la seva mare i li va dir la frase que havia estat rumiant tot el matí:

-Mare, no vull dormir més a ca la tieta Mercè.

- I ara! M’hauràs d’explicar perquè.

- Doncs...perquè sí.

- Doncs si no trobes una raó més bona continuaràs dormint allí.

En Pere va rumiar una mica, no gaire però. El nostre homenet no havia tingut por dels bombardejos, de les corregudes per la ciutat quan tocaven les sirenes, de passar nits a les fosques al refugi, però s’havia desmaiat davant un fantasma.

-Doncs perquè a ca la tieta hi un fantasma, o molts, ves a saber.

Van estar una estona discutint, la seva mare no se’l creia, com l’havia de creure! i volia esbrinar la veritat. Però davant l’actitud inamovible del fill, va cridar la seva cunyada i li va explicar el que passava per veure si ella li trobava alguna explicació. Quan el Pere li va dir el que havia vist, la dona va ajupir el cap i els va demanar que s’esperessin fins arribar a casa, quan ells pleguessin de treballar i el Pere sortís de l’escola.

Aquell vespre va conèixer la seva cosina Laia, una nena que no parlava si no era per repetir les darreres paraules que havia escoltat, que movia les mans convulsivament i que vestia una llarga camisa blanca de llana. La Mercè la tenia tancada a les golfes, en una habitació molt ben condicionada això sí, la única amb una estufa que no s’apagava mai, però presonera, fora de la vista de tot hom.

-Perquè tieta? Perquè la tens tancada –va preguntar el Pere.

- La meva filla és diferent, i en lloc s’accepten gairebé les persones com ella, però en un poble petit encara és pitjor. Els grans són ignorants i els petits son cruels, per això la tinc apartada. La Mercè plorava acaronant els cabells de la seva nena. Potser un dia podrà tenir una vida millor, no ho sé. Ara és temps d’amagar, callar o dir mentides.

Després de mocar-se va afegir: Encara te’n vols anar a dormir a un altre lloc?

En Pere es va posar vermell com un tomàquet i va negar amb el cap.

-Jo li faré companya, li ensenyaré coses i jugarem tieta. Jo seré bo amb ella.

-I mai més creuràs en fantasmes oi Pere? –va dir la seva mare.

Tots tres van riure alhora, un riure barrejat amb llàgrimes.

La Laia també va fer una rialla, va deixar quietes les mans i es va mirar el Pere. Encara que semblés impossible havia sabut on trobar un amic. La Mercè hauria pogut jurar que per primer vegada la seva filla manifestava una emoció positiva. La veia contenta.

1.05.2008

El verd és el color de l'Esperança

ABSTRACTE: Ad. Inconcret, que no té realitat própia. Difícil de comprendre. Que no es basa en la representació real.

Són conceptes abstractes, per exemple, les Virtuds Teologals: Fe, Esperança i Caritat.

Moltes abstraccions es representen amb objectes o bé es personalitzen; en el cas mencionat es fan servir tots dos sistemas. Tres noies molt maques amb diferents símbols a les mans, dels quals només recordo el que porta l'Esperança, que és una áncora. Em sembla que Caritat el que té a la mà és el cor, i si no és veritat podria ser-ho, i no tinc ni idea del que porta la Fe.

I com és que me'n recordo del símbol de la senyoreta Esperança? doncs perquè jo vai ser aquesta virtud a l'obra de fi de curs del col.legi, intitulada precisament "Las Virtudes Teologales" quan tenia vuit o nou anys. Mossèn Manuel, director de "casting" de la funció, acostumava a triar-me per a tots els actes religiosos o similars de la parròquia. Sempre he dubtat de les seves motivacions, i mai no sabré del cert si pujava a l'escenari per les meves qualitats interpretatives, o per fer-li la guitza al meu pare, republicà, agnóstic i represaliat conegut, que a més a més, sempre guanyava al mossèn quan jugaven a la botifarra i el feia emprenyar quan discutíen de questions religioses .

Sortia jo amb un vaporós vestid verd que havia confeccionat la meva mare, darrera la fe que anava de blanc i abans de la caritat tota vermella, i cantava:

Yo me presento con mi señaaaaaaal

Soy la esperanza para el mortaaaaal

El que prescinde de esta virtuuuuud

Se desespera cual Belcebú

Cors:

Lo dijo Cristo

Lo dijo Dios

Lo dice el Papaaaa

Y se acató.

Estrofes representatives del més pur art de postguerra. De on ho devien treure? Encara m'esborrono, i no és de plaer, com podeu comprendre.

Doncs bé, d'aquestes tres noies, el que volia explicar és que la que em sembla la representant més genuïna de l'abstracció és L'Esperança. Perquè la Fe és, com ho diria...una mena de Dr. Jekill i Mr. Hide. Fe i Fanatisme. En el seu estat més pur és una meravella, per aquells que la tenen, és clar. Però quan creix desmesuradament es transforma, es treu el seu vestit blanc i es disfressa d'un dels quatre genets de L'Apocalipsi: La guerra, i aleshores...

Aleshores ja ho sabeu, de les muralles de Jericó fins a les torres besones tota una història d'horrors.

Caritat també es transforma, canvia el vermell pel blanc i tan aviat la veiem de Florence Nigtingale com de Teresa de Calcuta, esbufegant darrera la seva germana gran, plorant desesperada (la mitjana no sap com consolar-la) i cridant.

-Però et sembla que no em dona prou feina l'avaricia, perquè a sobre vinguis tu amb les teves bajanades de la virginitat de la Mare de Deu, la Guerra Santa, el Sant ofici i...? I talla perquè ja no li queda alè i veu que l'altra no li fa cas, capficada amb les seves creuades sense fi.

En canvi Esperança és sempre ella mateixa, amb el seu vaporós vestid verd (jo la veig així) i potser per això la més oblidada. I encara que hi hagi qui asegura que és l'última cosa que es perd, moltes vegades, la pobra noia, veient com desbarra la Fe i com s'angoixa la Caritat, voldria desaparèixer, perdre's com se'n diu ara, però no pot.

Esperança seu en un racó i espera (quina altra cosa podria fer?) que Caritat demani els seus serveis quan ella ja no pot més .

Com es podria concretar l'Esperança? De vegades la volen transformar en aquest nen petit que representa l'any nou, per contrast amb l'avi que fa d'any vell. Però no! L'any és l'any i l'Esperançca és com a molt un sentiment. Difícilment trobareu un altre concepte tan abstracte com ella. Si n'hi ha, de segur que són ben pocs.