Telefònica i jo

Telefònica i jo
NÚVOL VIRTUAL
Cada vegada que obro el correo electronic, amb el compte de Google, em surt un avís que em diu que només faig servir un percentatge molt petit de totes les megues que el sistema posa a la meva disposició, actualment sobrepassen els 7000 MILIONS, ¡i continuen augmentant!
No se com, ahir a la nit em va agafar per meditar sobre tema tan transcendent. Una altra cosa per afegir a les innumerables que per a mi no tenen explicació. Fins ara, les megues era allò que quan et compres l’ordinador et diuen que té el disc dur, i que es poden acabar si emmagatzemes massa cosa, una mida de mesura vaja, que encara que no sigui tangible ocupa un lloc dins d’un objecte tridimensional. Però...On emmagatzemen tantes megues? Perquè no son només les meves. Imagino tots els usuaris de Google, milions, i n’hi ho provo de multiplicar pels milions de megues, que creixen i creixen sense aturador.
Si, ja, el núvol. No em serveix, tampoc l’entenc.
Però un cop arribada al núvol vaig començar a imaginar-me’l, situat en un...espai?
Fora del espai? Bé, finalment vaig optar per una bombolla, plena de uns i de ceros movent-se frenèticament a la velocitat de la llum, i multiplicant-se a la mateixa velocitat, inflant-la i fent-la més i més gran. Guaita! L'Univers amb expansió.
Després (ho reconec, aquí els ulls em feien pampallugues i pot ser per la son ja no sé si pensava o al·lucinava) l'univers virtual començava a ocupar el lloc del Univers real, xuclant-lo, digerint-lo i defecant-lo. A les hores, els dígits, alliberats del seu creador i opressor comencen a evolucionar creant noves formes, tal com els científics imaginen la ´”sopa primigènia” i després d’uns milions d’anys esdevenen uns essers amb capacitat per pensar per ells mateixos, que gratant-se una part del seu cos virtual, que ells anomenen cap, es pregunten d'on venen, i com punyetes va sorgir el seu univers. hir a la esl son se m'emportes mon tan ple ontinuen augmentant

Psik


Sassiz era un noi molt callat, tant que rarament es podia escoltar a seva veu. Els seus pares creien que aquesta actitud era deguda a que, per tractar-se del més petit dels seus fills ( en tenien nou), des de menut els seus germans sempre el feien callar quan volia dir alguna cosa
- Els petits no parlen quan ho fan els grans.
- Calla! Que tu no saps res de res marrec.
- Quan siguis gran ja xerraràs tan com vulguis.
Tantes i tantes vegades li varen dir tots plegats que es convertí en un costum que fins i tot els que no pertanyien a la família seguien. I així va ser com un dia Sassiz va proposar-se no parlar si no era per contestar preguntes directes i sempre fent servir només monosíl·labs. Ja havia fet catorze anys i a més que ja estava fart de sentir a tota hora el “calla” emprenyador, per al seu aniversari la mare li havia regalat un llibre on va trobar una dita que el va enlluernar: “no parlis si les teves paraules no poder millorar el silenci”. En Sassiz la va prendre com divisa i de seguida el molest imperatiu desaparegué de la seva vida. Per fugir de la temptació d’ obrir la boca, i per por que se l’hi escapés una pregunta en un descuit, deixà de participar en les tertúlies de sobretaula o en qualsevol altra reunió familiar o d’amics i es va refugiar en els llibres, que van esdevenir uns companys lleials; li donaven els seus secrets i a canvi només demanaven una mica d’atenció.
Swado pel contrari era un home que no callava mai, i sí, moltes, moltísimes vegades li havien dit que callés, però a ell per una orella li entrava i per l’altra li sortia, sempre molt ocupat escoltant-se a si mateix. D’altra banda, també es donava el cas que, encara que només ho fessin veure, hi havia gent que l’escoltava. Era d’aquestes persones que tot ho saben i de tot han de donar parer, i que expliquen la seva quotidianitat com una gran aventura. Interrompia les converses sense cap consideració i imposava la seva veu aguda per sobre de totes les altres. Les reunions s’anaven desfent i els coneguts o companys de feina (amics gairebé no en tenia) s’escapolien, de vegades a poc a poc, de vegades en ràpida estampida, però això no el deturava pas, sempre quedava algú que per timidesa, bona fe, o per ser la primera vegada que aguantava aquella xerrera, li servia d’orella fins que la gana o la son, o totes dues li tallaven el discurs i aleshores se’n anava amb un comiat precipitat.
-Un altre dia continuarem la nostra conversa –deia convençut que realment hi havia hagut un intercanvi d’idees en el seu monòleg. I deixava la pobra víctima, a qui en teoria corresponia el dret de dir l’últim mot, amb la boca oberta i l’adéu penjat com un batall que s’hagués aturat a mig camí.
Que aquestes dues persones es trobessin i arribessin a treballar juntes no era pas una absoluta casualitat. Sí que van coincidir a la mateixa empresa, però va ser una decisió ben estudiada del seu cap el que els reunir en el mateix espai, ample, gairebé sense límits, i malgrat tot, obligats a una proximitat física que podia haver trastocat la salut mental a qualsevol altre que no fos en Sassiz.
L’amo de “Noves construccions i reformes a fons”, era un home xapat a l’antiga que vigilava les obres com si es tractés dels seus fills estimats, i encara que apreciava la força i habilitats d’en Swado, també veia que la logorrea d’aquest distreia els altres operaris, més pel fet de posar-los nerviosos que no pas perquè li fessin gaire cas. Swado podia parlar i treballar a gran velocitat i el més sorprenent, la qualitat de la seva feina era immillorable, però els altres s’atabalaven, i magnífics professionals feien errors de principiant quan eren al seu costat.
També es va adonar que Sassiz era un operari metòdic, responsable, amb un cert gust artístic i el més important, capaç de concentrar-se fins al punt que quan li dirigien la paraula, de vegades calia sacsejar-lo per aconseguir la seva atenció.
El constructor havia de fer un treball realment important per un dels homes més rics del país. Es tractava de decorar amb un sòcol de trencadís, amb uns dibuixos que variaven contínuament, la tanca d’una finca de gran extensió. Era una feina delicada, que precisava de la perícia de Swado per preparar i deixar ben aplomada la paret i de la concentració i gust de Sassiz per col·locar les peces seguint fil per randa les instruccions del artista que havia fet el disseny.
Així va ser com un dia es van trobar aquests dos éssers tan diferents, que tot i treballar per al mateix amo tot just s’havien saludat un parell de vegades. Es van mirar amb certa desconfiança però el tarannà de Swado va surar ràpidament, i de la mateixa manera la seva llengua es va deslliurar i comença a xerrar, això sí, mentre es posava a traginar estris i material amb energia.
De primer en Sassiz es va quedar bocabadat per la capacitat de treball i de garlar que tenia aquell home, i com que fins que l’altre no comencés la seva part ell no podia fer res, va optar per ajudar-lo mentre, encara sorprès, parava l’orella a la quantitat d’informació que Swado anava abocant sense cap criteri i, el més inquietant de tot, sense cap interès. Sassiz va veure de seguida que li caldria tota la seva capacitat d’evasió per poder suportar el company que li havien imposat i tot seguit va agafar els plànols per tenir un punt de fuga. Era difícil sostreure’s al estrèpit que provocava la veu d’aquell home, per sobre del soroll de les eines en ser manipulades i de la preparació del material. De sobte va veure clar la raó per la qual es trobaven tots dos sols en aquell paratge i pensà que el seu cap l’havia sobrevalorat, que no podria suportar els mesos que tenia pel davant amb aquella companyia. Però en tornar a mirar els plànols quedà corprès de la bellesa dels dibuixos i va decidir que volia fer aquella feina i que no seria pas aquell bocamoll qui l’aturés.
Intentant desesperadament oblidar-se d’aquella matraca mirà al seu voltant; no sabia que buscava, potser un matoll, per arrancar-li unes herbes i entaforar-se-les a les orelles, però no va veure res adient als seus propòsits.
Llavors la va veure, una preciosa gata tricolor, el pit, panxa i potes del davant, blancs, lesquena barrejada amb taques ben definides dels tres colors: blanc taronja i negre. Cua i potes del darrera negres. Semblava el model de les gates que hi havia dibuixades a la decoració de sòcol i des de dalt de la tanca el mirava amb ulls encuriosits. Tan bon punt es va sentir observada, va fer un salt, anà a caure just als peus d’en Sassiz i es fregà contra les seves cames miolant dolçament. Ell la va agafar i seient sobre uns sacs de ciment començà a acaronar-li el llom i el cap. Si s’aturava un moment la gata li demanava més carícies refregant-li el musell contra el dors de la ma. Així van estar un temps indeterminat durant el qual Sassiz es va oblidar completament del seu botxí, fins que el silenci que l’envoltava el va tornar a la realitat. Swado continuava parlant però la seva veu arribava llunyana, com un murmuri que amb prou feines podia entendre, però més que suficient per intercanviar la informació relativa a la feina. Amb una rialla feliç es va mirar la gata i li va dir a cau d’orella: Em sembla que farem un bon equip.
Li va posar Pisik, no sabia perquè però era el nom que la gata li suggeria, i va resultar que li suggeria moltes coses més. Quan va començar a col·locar rajoles moltes vegades dubtava en el moment de triar l’adequada. El creador dels dibuixos havia fet una molt bona feina i havia distribuït amb art els colors i les formes, però les rajoles tenien una gama limitada en ambdós casos i el trencaclosques se l’hi feia impossible. Aleshores Pisik pujava sobre un dels munts que Sassiz tenia preparats i amb cops repetits d’una de les seves potes del davant assenyalava una peça. No fallava mai!
Metre rere metre, el trencadís anava creixent no sols en longitud, també en bellesa. La combinació de colors, tot i les limitacions del material, superaven amb escreix el disseny original, però ningú no podria dir que no s’havia respectat la idea del artista, el qual, en veure com era plasmada la seva creació va felicitar molt efusivament al noi,i li va prometre que sempre que li fessin un encàrrec el cridaria a ell per realitzar-lo.
Fins i tot el propietari de la finca, un milionari altiu que ni tan sols s’havia dignat parlar amb el propietari de “Noves construccions i reformes a fons”, interposant al seu secretari al hora de firmar el contracte de l’obra, es va arribar fins a la tanca i agafant entre les seves les mans d’en Sassiz li va dir un expressiu : “molt bé noi, molt bé”, que el va fer enrojolir, mentre mormolava un gràcies inaudible. Per contra va deixar sense color el rostre de Swado, que per primer cop a la seva vida escoltava amb atenció i callava com un mort.
El dia següent que el sòcol quedés totalment acabat, els dos operaris van anar a recollir eines i netejar. Sassiz s’aturava de tant en tant i buscava amb la mirada la seva amiga Pisik que aquell dia encara no havia aparegut. Mentre va durar la feina la gata era a peu d’obra quan arribaven i no marxava fins que ho feien ells, no sense haver reclamat la seva paga (una bona estona de carícies) a en Sassiz diverses vegades. Era l’hora de marxar, la gata no apareixia per enlloc, i el noi començava a estar preocupat. Havia pensat endur-se-la a casa seva, en part per egoisme, era prou honest per reconèixer que molt del mèrit que li atribuïen li devia a ella, però no era pas aquesta la raó més important. Després de metres i metres de combinar bocins de rajoles, la seva perícia havia crescut tant, que si bé no creia haver aconseguit la perfecció que li donava la associació amb la mixeta, es sabia prou capaç de muntar qualsevol trencadís que li posessin al davant. Però ja no imaginava la vida sense Pisik, necessitava sentir-la al seu costat, el ronroneig de la gata era el bàlsam que apaigava les inquietuds i inseguretats del seu esperit. La seva mirada devota i neta, com un doll d’aigua fresca per a la seva set de comprensió.
Obligat pel neguit que li provocava l’absència de la seva mascota estimada i després d’haver-s’ho rumiat molt, Sassiz es va decidir a preguntar al seu company si l’havia vist, però per més que s’hi va esforçar sols va poder emetre un fil de veu. L’altre, enfonsat com sempre en el seu pou de logorrea, va continuar feina i monòleg com si res. El noi, després d’aclarir-se la gola diverses vegades, va tornar a preguntar, aquest cop amb una mica més d’energia.
-Swado ¿Què has vist la gata?
Tampoc aquesta vegada va rebre altra resposta que el discurs delirant del paleta. Més aclariments de gola i, aquesta vegada més a prop del home i usant les mans com a botzina, la pregunta va sortir com una crida de trompeta.
L’Swado es va girar sorprés,
-De quina gata parles?
S'havia posat nerviós a mida que pujava el to de veu, es va exasperar en sentir la resposta del seu company i va deixar anar la seva fúria xiuxiuejant un seguit d’imprecacions. !Cago’n l’ou! !Aquest tio és una ase! !La mare que el va parir! I tot un reguitzell d’aquest estil, mentre resseguia el paisatge amb la mirada angoixada. Quan es va asserenar una mica va tornar a interpel·lar-lo :
-¿I de quina gata vols que parli? La que ha voltat per aquí des de el dia que vam arribar, tros de tal·lós.
-Jo no he vist mai cap gata. I escolta’m nano, a mi no em tornis a faltar al respecte, o..
-¿Que t’escolti dius? Si no he fet altra cosa des de que ens vam conèixer. No pares mai de xerrar i no dius res que valgui la pena escoltar. I la única vegada que et faig una pregunta dius que no saps de què parlo. ¿Què potser ets cec o és que em vols prendre el pel? La gata a vingut cada dia i s’ha estat aquí tantes hores com nosaltres, és clar que a tu no s’ha atansat mai, era una bestiola prou intel·ligent, però per força l’has de haver vist, era una gat molt vistosa, de tres colors, molt bonica i carinyosa i...
La veu se li trencava a mida que anava parlant, fins que es va fixar que l’Swdo no badava boca, millor dit, estava bocabadat, però no emetia cap so, la qual cosa li va semblar extraordinària a en Sassiz. Tots dos van romandre una estona en silenci, fins que l’Swado, quequejant i brandat l’índex assenyalant al noi, va recobrar l’esperit tot dient:
-!Però si pot dir més de tres paraules seguides! !Sap parlar i a més crida!
-I és clar que sé parlar, si no et passessis la vida dient bajanades, t’adonaries que els altres també saben parlar i poden explicar coses enraonades i interessants.
-¿Jo dic bajanades? L’Swado se’l mirava amb uns ulls com taronges.
-Sí, bajanades i res més que bajanades. Si tinguessis una mica d’enteniment no obriries la boca mai més a la teva vida si no fos per menjar.
I tornant a la seva dèria va continuar:
-¿Em vols fer creure que no has vist la gata que es passava tot el dia al meu costat?
-Tu no i toques noi. Aquí no hi ha hagut mai cap gata. Tu em vols fer ballar el cap, però no te’n sortiràs pas.
I d’una revolada agafà els seus estris i els carregà al remolc de la seva moto. Sense dir ni un mot es va allunyar molt digne,assegut a la màquina, l’esquena ben dreta, la boca fermament tancada amb el propòsit de no dirigir mai mes la paraula a Sassiz, pensant que s’havia tornat boig –gosar dir-li que era ell qui no tenia enteniment -,o que tal vegada els afalags rebuts li havien pujat al cap i es creia amb dret a dir la primera cosa que se li acudís. Definitivament aquell noi no hi tocava, ja se’n havia adonat ell el primer dia que el va veure, és clar. ¿Cóm pot ser normal algú que poden parlar no diu mai res?
Per la seva part en Sassiz es va quedar pensarós i desconcertat. L’Swado era xerraire sí, i moltes vegades exagerava en explicar les seves històries, però no tenia probes que fos un mentider. ¿Què hi treia negant l’existència de Pisik? Submergit en els seus pensaments no es va adonar que la llum del dia desapareixia i començava a refrescar. Tot i això es resistia a marxar sol. Ja havia recorregut el perímetre de la tanca diverses vegades i es sentia cansat i famolenc, però estava decidit a passar la nit en aquell paratge , i a demanar vacances i tornar cada dia, i fins i tot a deixar la feina i instal·lar-se de l’altra banda de la tanca en una tenda de campanya. S’esperaria tan temps com calgués fins que la gata tornes a aparèixer. Potser a l’Swado no li mancava una mica de raó; En Sassiz desvariejava.
Abatut, va seure en una clapa d’herba que havia fet servir diverses vegades per fer una becaina, amb el propòsit de descansar només una estona, però no havien passat ni cinc minuts que ja dormia com un soc. Quan va despertar la lluna plena lluïa amb una resplendor inusitada alta en el cel. La seva claror va il·luminar el paisatge i també el cervell de Sassiz. Fins a cert punt, va pensar, era lògica la desaparició de la gata. Havia arribat al inici del treball i se’n anava quan era acabat. Hauria d’acceptar la seva pèrdua com tantes altres que havia tingut i com moltes més que, sense cap dubte, l’esperaven.
Amb la llum de la lluna el trencadís es veia espectacular i el noi, que ja havia pres la decisió de tornar a casa seva, no va poder resistir la temptació de contemplar-lo una darrera vegada. Agafà la bicicleta que li havia servit com a mitjà de transport tot aquell temps i decidí anar a la porta principal, allí on havia començat tot. A pedalada lenta la visió del trencadís tenia una certa perspectiva cinematogràfica, principalment centrada en la gata, que era en tot moment l’objectiu de la mirada d’en Sassiz. La seva imatge es repetia cada pocs metres, sempre en postures diferents. De primer, dalt de la tanca fitava cap avall, a la segona imatge saltava i a la tercera ja era a terra. Perseguia un ocell, jugava amb una pilota, seia majestuosa sobre un munt de rajoles, s’estirava voluptuosa...fins arribar al final on es veia d’esquena, caminant sobre un raig de llum cap a la lluna. En Sassiz va comprendre el missatge, va fer adéu amb la ma, i se’n va anar a casa seva.




UNA OMBRA BLANCA


Van arribar després de mitja nit i feia un fred que gelava l’ànima, que potser era la única cosa que conservaven neta. Havia estat un viatge llarg i pesat en un tren que anava a pas de tortuga, amuntegats com bestiar i respirant pols de carbó pel nas i per tots i cada un dels porus de la pell.

La tieta Rosalia els va anar a buscar a l’estació amb la tartana i encara van haver de fer els deu kilòmetres que els separaven del poble. En Pere es va quedar dormit gitat al terra del carruatge mentre la seva mare i la tieta no paraven de xerrar. La somera anava a pas d’home i entre unes coses i altres feia gairebé dotze hores que havien sortit de casa. La mare havia plorat molt quan marxaven i havia resseguit amb la mà tots els mobles, mentre el Pere patia perquè pensava que perdrien el tren. Ell volia marxar, volia fer el que havia dit el seu pare al acomiadar-se d’ells camí del exili: Aneu al poble, allà al menys, no us morireu de gana.

I ja havien arribat. El primer que va pensar el Pere va ser que potser no morien de gana però els mataria el fred. El sentia fins al moll de l’os. Va anar a dormir a casa de la tieta Mercè, doncs a ca la tieta Rosalia, o també hi vivien els avis, no hi havia lloc per a ell. Eren la família del pare, d’aquí la resistència de la mare, que no va voler marxar fins que va rebre la notificació del Ministeri de que ja no podria fer de mestra. De primer ell també es volia quedar, però els seus amics sí que van marxar, i els que es quedaren no li dirigien la paraula, així que tots dos van haver d’acceptar que el consell del pare havia estat encertat.

Es va posar al llit sense despullar-se i tot i el cansament que tenia no podia agafar el son. No hi havia manera d’escalfar-se; ni tapant-se el cap. Va sentir tots els quarts i les hores fins a les quatre de la matinada. Aleshores i per uns moments va semblar que traspassava el llindar, i no sabia en quin costat era quan va sentir un soroll de peus que s’arrossegaven per l’habitació; i no sabia si en somnis o despert però va tenir por. Algú estava a la vora del llit i respirava suament. Es va quedar quiet, els punys tancats sobre el pit on el cor bategava amb tanta força que va pensar que la visita el podria sentir. I si era la tieta? Va voler dir el seu nom però no li sortia la veu, era com si li haguessin posat un mordassa a la gola. Mentrestant, una suor freda l’anava amerant de cap a peus. Va pensar que era un mal son i es va voler pessigar per despertar-se però estava paralitzat. Finalment la remor de peus es va sentir de nou allunyant-se i quan la porta es va tancar, va ser com si tot es deslligués dintre seu, li va sortir un plor agut i tot el cos s’estremí amb una tremolor descontrolada.

La tieta Mercè va haver de sacsejar-lo per treure’l del quasi coma en que s’havia ensorrat. Amb els ulls inflats i el cap emboirat, va anar a casa dels avis, que encara no havia vist, per esmorzar tots plegats. Després d’haver rebut un munt de petons i abraçades es van posar a taula. L’avi i ell eren els únics homes. En la seva curta vida de dotze anys era la primera vegada que pensava en ell mateix com a “home gran”, i aleshores va recordar el somni ¿havia estat un somni?

Si no havia estat real ¿perquè se li secava la boca i la suor freda li tornava a lliscar per l’esquena? Va mirar la seva família, totalment aliena a la seva angoixa i es va dir que si no havia estat un somni hauria estat la tieta ¿I si li ho preguntava? Ho va deixar estar; estaven parlant i no s’havia d’interrompre als grans quan parlaven. L’avia va dir: Dins de la desgràcia ens hem de considerar una família afortunada. Tots som vius i del mateix cantó. En aquests temps no hi ha massa gent que pugui dir el mateix. Es va aixecar enèrgica i va afegir: I ara a la feina, que el pa no cau del cel a casa dels agnòstics.

Van passar el dia recollint olives, feina ingrata on n’hi hagi. En Pere, per distreure’s, va començar a contar quantes n’hi cabien en un cabàs però de seguida es va cansar. A la tarda varen anar a l’escola per veure quan podia començar, i el mestre va dir que l’esperava l’endemà mateix, notícia que el noi va rebre amb alegria. A l’escola s’escalfaven amb una estufa de pinyola i amb el fred que regnava per tot arreu li va semblar el paradís.

Si aquella nit va rebre una visita el Pere no se’n va adonar, rebentat com estava després de dos dies esgotadors i una nit d’insomni. Però la matinada de la tercera nit el va despertar una tempesta. El vent feia bategar els porticons de la finestra i es va aixecar per ajustar-los, i quan tornava al llit la va veure. Una ombra blanca, al costat de la porta, s’agitava suament quasi be com la flama d’una espelma. Un llampec oportú li va deixar entreveure un rostre molt pàl·lid. Les mans, fent un gest com si demanés menjar, del pit a la boca, els dits junts pels capcirons, donaven a la figura espectral aquell moviment flamejant. En Pere va cridar: Se’m vol cruspir! La figura va cridar: Cruspir! Es va capbussar al llit i es va tapar el cap amb el coixí. Pres d’un atac de pànic va perdre el coneixement.

Quan es va despertar uns rajolinets de llum s’esmunyien per les escardes dels porticons. El Pere no gosava moure’s però havia d’anar a escola i ningú no el vindria a despertar. La tieta li havia dit que tots els grans anirien al camp molt d’hora i tindria l’esmorzar a taula. Va sentir el toc de dos quarts i no li va quedar altre remei que aixecar-se. Tremolava baixant les escales cap a la cuina. Va agafar l’entrepà i va sortir sense prendre’s la llet. A l’escola, com que seia a una de les taules del darrera, tot sovint mirava la porta. Ni allí, a ple dia i acompanyat, es desempallegava de la por.

A la sortida havia quedat amb la família per dinar tots plegats a l’olivar on treballaven, i en arribar se’n va anar de dret cap a la seva mare i li va dir la frase que havia estat rumiant tot el matí:

-Mare, no vull dormir més a ca la tieta Mercè.

- I ara! M’hauràs d’explicar perquè.

- Doncs...perquè sí.

- Doncs si no trobes una raó més bona continuaràs dormint allí.

En Pere va rumiar una mica, no gaire però. El nostre homenet no havia tingut por dels bombardejos, de les corregudes per la ciutat quan tocaven les sirenes, de passar nits a les fosques al refugi, però s’havia desmaiat davant un fantasma.

-Doncs perquè a ca la tieta hi un fantasma, o molts, ves a saber.

Van estar una estona discutint, la seva mare no se’l creia, com l’havia de creure! i volia esbrinar la veritat. Però davant l’actitud inamovible del fill, va cridar la seva cunyada i li va explicar el que passava per veure si ella li trobava alguna explicació. Quan el Pere li va dir el que havia vist, la dona va ajupir el cap i els va demanar que s’esperessin fins arribar a casa, quan ells pleguessin de treballar i el Pere sortís de l’escola.

Aquell vespre va conèixer la seva cosina Laia, una nena que no parlava si no era per repetir les darreres paraules que havia escoltat, que movia les mans convulsivament i que vestia una llarga camisa blanca de llana. La Mercè la tenia tancada a les golfes, en una habitació molt ben condicionada això sí, la única amb una estufa que no s’apagava mai, però presonera, fora de la vista de tot hom.

-Perquè tieta? Perquè la tens tancada –va preguntar el Pere.

- La meva filla és diferent, i en lloc s’accepten gairebé les persones com ella, però en un poble petit encara és pitjor. Els grans són ignorants i els petits son cruels, per això la tinc apartada. La Mercè plorava acaronant els cabells de la seva nena. Potser un dia podrà tenir una vida millor, no ho sé. Ara és temps d’amagar, callar o dir mentides.

Després de mocar-se va afegir: Encara te’n vols anar a dormir a un altre lloc?

En Pere es va posar vermell com un tomàquet i va negar amb el cap.

-Jo li faré companya, li ensenyaré coses i jugarem tieta. Jo seré bo amb ella.

-I mai més creuràs en fantasmes oi Pere? –va dir la seva mare.

Tots tres van riure alhora, un riure barrejat amb llàgrimes.

La Laia també va fer una rialla, va deixar quietes les mans i es va mirar el Pere. Encara que semblés impossible havia sabut on trobar un amic. La Mercè hauria pogut jurar que per primer vegada la seva filla manifestava una emoció positiva. La veia contenta.

1.05.2008

El verd és el color de l'Esperança

ABSTRACTE: Ad. Inconcret, que no té realitat própia. Difícil de comprendre. Que no es basa en la representació real.
Són conceptes abstractes, per exemple, les Virtuds Teologals: Fe, Esperança i Caritat.
Moltes abstraccions es representen amb objectes o bé es personalitzen; en el cas mencionat es fan servir tots dos sistemas. Tres noies molt maques amb diferents símbols a les mans, dels quals només recordo el que porta l'Esperança, que és una áncora. Em sembla que Caritat el que té a la mà és el cor, i si no és veritat podria ser-ho, i no tinc ni idea del que porta la Fe.
I com és que me'n recordo del símbol de la senyoreta Esperança? doncs perquè jo vai ser aquesta virtud a l'obra de fi de curs del col.legi, intitulada precisament "Las Virtudes Teologales" quan tenia vuit o nou anys. Mossèn Manuel, director de "casting" de la funció, acostumava a triar-me per a tots els actes religiosos o similars de la parròquia. Sempre he dubtat de les seves motivacions, i mai no sabré del cert si pujava a l'escenari per les meves qualitats interpretatives, o per fer-li la guitza al meu pare, republicà, agnóstic i represaliat conegut, que a més a més, sempre guanyava al mossèn quan jugaven a la botifarra i el feia emprenyar quan discutíen de questions religioses .
Sortia jo amb un vaporós vestid verd que havia confeccionat la meva mare, darrera la fe que anava de blanc i abans de la caritat tota vermella, i cantava:

Yo me presento con mi señaaaaaaal
Soy la esperanza para el mortaaaaal
El que prescinde de esta virtuuuuud
Se desespera cual Belcebú

Cors:
Lo dijo Cristo
Lo dijo Dios
Lo dice el Papaaaa
Y se acató.

Estrofes representatives del més pur art de postguerra. De on ho devien treure? Encara m'esborrono, i no és de plaer, com podeu comprendre.
Doncs bé, d'aquestes tres noies, el que volia explicar és que la que em sembla la representant més genuïna de l'abstracció és L'Esperança. Perquè la Fe és, com ho diria...una mena de Dr. Jekill i Mr. Hide. Fe i Fanatisme. En el seu estat més pur és una meravella, per aquells que la tenen, és clar. Però quan creix desmesuradament es transforma, es treu el seu vestit blanc i es disfressa d'un dels quatre genets de L'Apocalipsi: La guerra, i aleshores...
Aleshores ja ho sabeu, de les muralles de Jericó fins a les torres besones tota una història d'horrors.
Caritat també es transforma, canvia el vermell pel blanc i tan aviat la veiem de Florence Nigtingale com de Teresa de Calcuta, esbufegant darrera la seva germana gran, plorant desesperada (la mitjana no sap com consolar-la) i cridant.
-Però et sembla que no em dona prou feina l'avaricia, perquè a sobre vinguis tu amb les teves bajanades de la virginitat de la Mare de Deu, la Guerra Santa, el Sant ofici i...? I talla perquè ja no li queda alè i veu que l'altra no li fa cas, capficada amb les seves creuades sense fi.
En canvi Esperança és sempre ella mateixa, amb el seu vaporós vestid verd (jo la veig així) i potser per això la més oblidada. I encara que hi hagi qui asegura que és l'última cosa que es perd, moltes vegades, la pobra noia, veient com desbarra la Fe i com s'angoixa la Caritat, voldria desaparèixer, perdre's com se'n diu ara, però no pot.
Esperança seu en un racó i espera (quina altra cosa podria fer?) que Caritat demani els seus serveis quan ella ja no pot més .
Com es podria concretar l'Esperança? De vegades la volen transformar en aquest nen petit que representa l'any nou, per contrast amb l'avi que fa d'any vell. Però no! L'any és l'any i l'Esperançca és com a molt un sentiment. Difícilment trobareu un altre concepte tan abstracte com ella. Si n'hi ha, de segur que són ben pocs.