UNA OMBRA BLANCA

Van arribar després de mitja nit i feia un fred que gelava l’ànima, que potser era la única cosa que conservaven neta. Havia estat un viatge llarg i pesat en un tren que anava a pas de tortuga, amuntegats com bestiar i respirant pols de carbó pel nas i per tots i cada un dels porus de la pell.

La tieta Rosalia els va anar a buscar a l’estació amb la tartana i encara van haver de fer els deu kilòmetres que els separaven del poble. En Pere es va quedar dormit gitat al terra del carruatge mentre la seva mare i la tieta no paraven de xerrar. La somera anava a pas d’home i entre unes coses i altres feia gairebé dotze hores que havien sortit de casa. La mare havia plorat molt quan marxaven i havia resseguit amb la mà tots els mobles, mentre el Pere patia perquè pensava que perdrien el tren. Ell volia marxar, volia fer el que havia dit el seu pare al acomiadar-se d’ells camí del exili: Aneu al poble, allà al menys, no us morireu de gana.

I ja havien arribat. El primer que va pensar el Pere va ser que potser no morien de gana però els mataria el fred. El sentia fins al moll de l’os. Va anar a dormir a casa de la tieta Mercè, doncs a ca la tieta Rosalia, o també hi vivien els avis, no hi havia lloc per a ell. Eren la família del pare, d’aquí la resistència de la mare, que no va voler marxar fins que va rebre la notificació del Ministeri de que ja no podria fer de mestra. De primer ell també es volia quedar, però els seus amics sí que van marxar, i els que es quedaren no li dirigien la paraula, així que tots dos van haver d’acceptar que el consell del pare havia estat encertat.

Es va posar al llit sense despullar-se i tot i el cansament que tenia no podia agafar el son. No hi havia manera d’escalfar-se; ni tapant-se el cap. Va sentir tots els quarts i les hores fins a les quatre de la matinada. Aleshores i per uns moments va semblar que traspassava el llindar, i no sabia en quin costat era quan va sentir un soroll de peus que s’arrossegaven per l’habitació; i no sabia si en somnis o despert però va tenir por. Algú estava a la vora del llit i respirava suament. Es va quedar quiet, els punys tancats sobre el pit on el cor bategava amb tanta força que va pensar que la visita el podria sentir. I si era la tieta? Va voler dir el seu nom però no li sortia la veu, era com si li haguessin posat un mordassa a la gola. Mentrestant, una suor freda l’anava amerant de cap a peus. Va pensar que era un mal son i es va voler pessigar per despertar-se però estava paralitzat. Finalment la remor de peus es va sentir de nou allunyant-se i quan la porta es va tancar, va ser com si tot es deslligués dintre seu, li va sortir un plor agut i tot el cos s’estremí amb una tremolor descontrolada.

La tieta Mercè va haver de sacsejar-lo per treure’l del quasi coma en que s’havia ensorrat. Amb els ulls inflats i el cap emboirat, va anar a casa dels avis, que encara no havia vist, per esmorzar tots plegats. Després d’haver rebut un munt de petons i abraçades es van posar a taula. L’avi i ell eren els únics homes. En la seva curta vida de dotze anys era la primera vegada que pensava en ell mateix com a “home gran”, i aleshores va recordar el somni ¿havia estat un somni?

Si no havia estat real ¿perquè se li secava la boca i la suor freda li tornava a lliscar per l’esquena? Va mirar la seva família, totalment aliena a la seva angoixa i es va dir que si no havia estat un somni hauria estat la tieta ¿I si li ho preguntava? Ho va deixar estar; estaven parlant i no s’havia d’interrompre als grans quan parlaven. L’avia va dir: Dins de la desgràcia ens hem de considerar una família afortunada. Tots som vius i del mateix cantó. En aquests temps no hi ha massa gent que pugui dir el mateix. Es va aixecar enèrgica i va afegir: I ara a la feina, que el pa no cau del cel a casa dels agnòstics.

Van passar el dia recollint olives, feina ingrata on n’hi hagi. En Pere, per distreure’s, va començar a contar quantes n’hi cabien en un cabàs però de seguida es va cansar. A la tarda varen anar a l’escola per veure quan podia començar, i el mestre va dir que l’esperava l’endemà mateix, notícia que el noi va rebre amb alegria. A l’escola s’escalfaven amb una estufa de pinyola i amb el fred que regnava per tot arreu li va semblar el paradís.

Si aquella nit va rebre una visita el Pere no se’n va adonar, rebentat com estava després de dos dies esgotadors i una nit d’insomni. Però la matinada de la tercera nit el va despertar una tempesta. El vent feia bategar els porticons de la finestra i es va aixecar per ajustar-los, i quan tornava al llit la va veure. Una ombra blanca, al costat de la porta, s’agitava suament quasi be com la flama d’una espelma. Un llampec oportú li va deixar entreveure un rostre molt pàl·lid. Les mans, fent un gest com si demanés menjar, del pit a la boca, els dits junts pels capcirons, donaven a la figura espectral aquell moviment flamejant. En Pere va cridar: Se’m vol cruspir! La figura va cridar: Cruspir! Es va capbussar al llit i es va tapar el cap amb el coixí. Pres d’un atac de pànic va perdre el coneixement.

Quan es va despertar uns rajolinets de llum s’esmunyien per les escardes dels porticons. El Pere no gosava moure’s però havia d’anar a escola i ningú no el vindria a despertar. La tieta li havia dit que tots els grans anirien al camp molt d’hora i tindria l’esmorzar a taula. Va sentir el toc de dos quarts i no li va quedar altre remei que aixecar-se. Tremolava baixant les escales cap a la cuina. Va agafar l’entrepà i va sortir sense prendre’s la llet. A l’escola, com que seia a una de les taules del darrera, tot sovint mirava la porta. Ni allí, a ple dia i acompanyat, es desempallegava de la por.

A la sortida havia quedat amb la família per dinar tots plegats a l’olivar on treballaven, i en arribar se’n va anar de dret cap a la seva mare i li va dir la frase que havia estat rumiant tot el matí:

-Mare, no vull dormir més a ca la tieta Mercè.

- I ara! M’hauràs d’explicar perquè.

- Doncs...perquè sí.

- Doncs si no trobes una raó més bona continuaràs dormint allí.

En Pere va rumiar una mica, no gaire però. El nostre homenet no havia tingut por dels bombardejos, de les corregudes per la ciutat quan tocaven les sirenes, de passar nits a les fosques al refugi, però s’havia desmaiat davant un fantasma.

-Doncs perquè a ca la tieta hi un fantasma, o molts, ves a saber.

Van estar una estona discutint, la seva mare no se’l creia, com l’havia de creure! i volia esbrinar la veritat. Però davant l’actitud inamovible del fill, va cridar la seva cunyada i li va explicar el que passava per veure si ella li trobava alguna explicació. Quan el Pere li va dir el que havia vist, la dona va ajupir el cap i els va demanar que s’esperessin fins arribar a casa, quan ells pleguessin de treballar i el Pere sortís de l’escola.

Aquell vespre va conèixer la seva cosina Laia, una nena que no parlava si no era per repetir les darreres paraules que havia escoltat, que movia les mans convulsivament i que vestia una llarga camisa blanca de llana. La Mercè la tenia tancada a les golfes, en una habitació molt ben condicionada això sí, la única amb una estufa que no s’apagava mai, però presonera, fora de la vista de tot hom.

-Perquè tieta? Perquè la tens tancada –va preguntar el Pere.

- La meva filla és diferent, i en lloc s’accepten gairebé les persones com ella, però en un poble petit encara és pitjor. Els grans són ignorants i els petits son cruels, per això la tinc apartada. La Mercè plorava acaronant els cabells de la seva nena. Potser un dia podrà tenir una vida millor, no ho sé. Ara és temps d’amagar, callar o dir mentides.

Després de mocar-se va afegir: Encara te’n vols anar a dormir a un altre lloc?

En Pere es va posar vermell com un tomàquet i va negar amb el cap.

-Jo li faré companya, li ensenyaré coses i jugarem tieta. Jo seré bo amb ella.

-I mai més creuràs en fantasmes oi Pere? –va dir la seva mare.

Tots tres van riure alhora, un riure barrejat amb llàgrimes.

La Laia també va fer una rialla, va deixar quietes les mans i es va mirar el Pere. Encara que semblés impossible havia sabut on trobar un amic. La Mercè hauria pogut jurar que per primer vegada la seva filla manifestava una emoció positiva. La veia contenta.

1.05.2008

El verd és el color de l'Esperança

ABSTRACTE: Ad. Inconcret, que no té realitat própia. Difícil de comprendre. Que no es basa en la representació real.

Són conceptes abstractes, per exemple, les Virtuds Teologals: Fe, Esperança i Caritat.

Moltes abstraccions es representen amb objectes o bé es personalitzen; en el cas mencionat es fan servir tots dos sistemas. Tres noies molt maques amb diferents símbols a les mans, dels quals només recordo el que porta l'Esperança, que és una áncora. Em sembla que Caritat el que té a la mà és el cor, i si no és veritat podria ser-ho, i no tinc ni idea del que porta la Fe.

I com és que me'n recordo del símbol de la senyoreta Esperança? doncs perquè jo vai ser aquesta virtud a l'obra de fi de curs del col.legi, intitulada precisament "Las Virtudes Teologales" quan tenia vuit o nou anys. Mossèn Manuel, director de "casting" de la funció, acostumava a triar-me per a tots els actes religiosos o similars de la parròquia. Sempre he dubtat de les seves motivacions, i mai no sabré del cert si pujava a l'escenari per les meves qualitats interpretatives, o per fer-li la guitza al meu pare, republicà, agnóstic i represaliat conegut, que a més a més, sempre guanyava al mossèn quan jugaven a la botifarra i el feia emprenyar quan discutíen de questions religioses .

Sortia jo amb un vaporós vestid verd que havia confeccionat la meva mare, darrera la fe que anava de blanc i abans de la caritat tota vermella, i cantava:

Yo me presento con mi señaaaaaaal

Soy la esperanza para el mortaaaaal

El que prescinde de esta virtuuuuud

Se desespera cual Belcebú

Cors:

Lo dijo Cristo

Lo dijo Dios

Lo dice el Papaaaa

Y se acató.

Estrofes representatives del més pur art de postguerra. De on ho devien treure? Encara m'esborrono, i no és de plaer, com podeu comprendre.

Doncs bé, d'aquestes tres noies, el que volia explicar és que la que em sembla la representant més genuïna de l'abstracció és L'Esperança. Perquè la Fe és, com ho diria...una mena de Dr. Jekill i Mr. Hide. Fe i Fanatisme. En el seu estat més pur és una meravella, per aquells que la tenen, és clar. Però quan creix desmesuradament es transforma, es treu el seu vestit blanc i es disfressa d'un dels quatre genets de L'Apocalipsi: La guerra, i aleshores...

Aleshores ja ho sabeu, de les muralles de Jericó fins a les torres besones tota una història d'horrors.

Caritat també es transforma, canvia el vermell pel blanc i tan aviat la veiem de Florence Nigtingale com de Teresa de Calcuta, esbufegant darrera la seva germana gran, plorant desesperada (la mitjana no sap com consolar-la) i cridant.

-Però et sembla que no em dona prou feina l'avaricia, perquè a sobre vinguis tu amb les teves bajanades de la virginitat de la Mare de Deu, la Guerra Santa, el Sant ofici i...? I talla perquè ja no li queda alè i veu que l'altra no li fa cas, capficada amb les seves creuades sense fi.

En canvi Esperança és sempre ella mateixa, amb el seu vaporós vestid verd (jo la veig així) i potser per això la més oblidada. I encara que hi hagi qui asegura que és l'última cosa que es perd, moltes vegades, la pobra noia, veient com desbarra la Fe i com s'angoixa la Caritat, voldria desaparèixer, perdre's com se'n diu ara, però no pot.

Esperança seu en un racó i espera (quina altra cosa podria fer?) que Caritat demani els seus serveis quan ella ja no pot més .

Com es podria concretar l'Esperança? De vegades la volen transformar en aquest nen petit que representa l'any nou, per contrast amb l'avi que fa d'any vell. Però no! L'any és l'any i l'Esperançca és com a molt un sentiment. Difícilment trobareu un altre concepte tan abstracte com ella. Si n'hi ha, de segur que són ben pocs.