Assaig pseudo filosòfic
Una de les coses més difícils pera a mi, quan es tracta d’escriure, és parlar de mi mateixa. Que faig, ¿una biografia? No és el lloc adequat, o seria massa llarga (i segurament pesada) o bé hauria de sintetitzar tant que la meva història no tindria suc. O sigui que deixem corre la biografia i miraré d’explicar-vos com sóc, que em penso que això sí que ho puc encabir en poc espai.
Diuen que els essers vius neixen es reprodueixen i moren. La part del mig és discutible, jo no m’he reproduït i això em fa pensar, o bé que jo no sóc un esser viu, o que la afirmació està equivocada, s’hauria de dir que, de vegades, els esser vius es reprodueixen.
També es diu que cada un de nosaltres en som tres (ves per on, com la Santíssima Trinitat ): Com ens veiem nosaltres, com ens veuen els altres i com som realment. Doncs jo no tinc clara cap de les meves tres personalitats. A més a més, “els altres” no són un conjunt homogeni. Per a unes persones podem ser encantadores, a d’altres no els agradem i potser fins i tot n’hi ha alguna que ens odia. Si un objecte que sempre es igual, posem per cas una cadira amb un determinat disseny, pot agradar molt, una mica, poc o gens ( això deixant de banda que la meitat de la població mundial les ignora totalment) ¿Com podem agradar uniformement els humans, que tenim aquella cosa tan humana dita “humor” que pot canviar de una hora per l’altra?
Un corrent filosòfic proposa que només som en funció dels altres. O sigui que quan estem sols no som. Doncs jo hem passo moltes hores que no sóc. Ara mateix, escrivint, com que estic sola, no sóc. Carallo! diria un gallego.
Però...Descartes va arribar a la conclusió que som perquè pensem. Doncs jo sóc molt, perquè me’n faig uns farts de pensar, de vegades bajanades però PENSO. I per acabar amb la filosofia, encara hi ha un altre corrent que manté tot el contrari: Només podem estar segurs de la nostra existència, doncs tot allò que ens envolta pot ser producte de
l’ imaginació de cadascun. Evidentment la cosa és molt més llarga, però us estalviaré els detalls per que no m’agafeu mania. De segur que no us preocuparia gens ni mica que jo em multipliqués per cero, però que vosaltres pugueu ser producte de la meva imaginació, això ja no fa gràcia, ¿oi que no?
Bé, ja he gastat més d’un full i encara no us he explicat res de mi; faig com els politics, pregunteu-me el que vulgueu que jo contestaré el que em doni la gana. Però la veritat és que, on volia arribar amb tota la pseudo filosofia que us he encolomat, és que jo no sé com sóc. Des de el dia que un seguit de circumstàncies es van conjuminar, per a que l’espermatozou que jo era guanyes la cursa per arribar primer a l’òvul que jo també era (per cert aquesta és la única cursa que he guanyat mai), fins arribar al moment en esteu llegint aquest despropòsit, mai he tingut clar com sóc. I de segur que això us costarà de creure, doncs tot sovint em diuen que semblo molt segura de mi mateixa. Però darrera d’aquesta façana de seguretat hi ha una dona que dubta constantment (o no), i no puc pas culpar Descartes, ja era així molt abans de llegir allò de “dubta de tot”. I és que com deia una mica més amunt, ja comencem malament. De primer ¿Som òvuls o l’altra cosa? Després ens passem unes setmanes que no queda clar quin sexe ens serà adjudicat. Amb pocs anys ens sembla que hi som però no ens n’assabentem: Arriba l’adolescència sembla que ho sabem tot i tampoc ens assabentem de res; Després et poses a estudiar o a treballar i no et queda tems per pensar, i com ja sabeu per “esser” s’ha de “pensar”. Els poderosos si que estan assabentats d’aquest raonament tan enraonat, i per això ens proporcionen coses captivadores com el futbol per als homes i les xafarderies per a les dones, servides a domicili per aquest invent meravellós que és la televisió.
Després de tot aquest embolic em penso que ni tan sols això, explicar com soc, ho puc fer.
A vegades bona, a vegades dolenta. Ni massa tonta ni massa llesta. A estones somiadora, més sovint amb els peus a terra, sensible i dura, dolça i esquerpa, clara i fosca. De tot una mica i no gaire de res. Semblant a tot hom i totalment diferent. O ves a saber. Tot això i més coses hi entren en poques ratlles, i per aquesta raó us he fotut el rotllo que heu tingut la paciència llegir.
