MASSA DONES

El dia que va néixer la Mercè son pare va tenir una de les més grans decepcions de la seva vida. Aquest home, únic fill d’una família nombrosa, havia viscut sempre envoltat de dones, doncs el seu propi pare havia mort quan ell tenia dos mesos i només el coneixia per les fotografies que la seva mare guardava amorosament. Abans de morir, aquell home alt i ben plantat havia engendrat cinc filles i un únic fill. Ell, el pare de la Mercè, que va rebre com a nom el de Miquel, el nom dels homes de la família, un nom que allargava les seves arrels fins al fons de la memòria dels més vells, com ho provaven els documents que s’havien guardat en un bagul al llarg dels anys, tancat a pany i clau, i que passava de generació en generació, com la millor joia de l'herència. A casa d’en Miquel hi vivien l’avia paterna, la mare, una germana del seu pare (la tieta Antonia, soltera) les cinc germanes i ell mateix, és clar. Resultat del recompte, vuit dones i un noi, millor dit, un noiet, perquè la majoria eren dones fetes i dretes quan el Miquel només era un marrec, a qui separaven tres anys de la germana més petita i dotze de la més gran. Amb aquests antecedents no té res d’estrany que quan el Miquel es va casar tingués una autèntica fal•lera per engendrar un fill com més aviat millor. Ell no li havia parlat mai a ningú dels seus temors, però hi havia una cosa que realment l’amoïnava i és fàcil d’endevinar quin era el motiu de la seva preocupació. El dia que es va casar a casa seva “només” hi vivien quatre dones. L’avia, propera als vuitanta, gaudia d’una salut a tota proba. La mare tenia una aparença delicada, doncs sis parts l’havien debilitat una mica. La tieta Antonia, cap d’intendència d’aquella casa sempre plena de gent, i encara la Rosa, una de les seves germanes, tercera en ordre d’aparició, que no s’havia casat i no per falta de pretendents, que n’havia tingut força, sinó perquè l’home que ella havia estimat tota la vida (o sia des del parvulari) havia mort d’accident de moto quan només tenia vint anys i un feix d’il•lusions, totes compartides amb la Rosa, i ella s’havia jurat no estimar mai més ningú altre. Les altres quatre germanes eren totes casades, per sort. Així doncs, des del dia del casament del Miquel hi va haver una cinquena dona en aquella llar. I ell, que duia un llibre mental i secret, on anotava les entrades i sortides de les persones de diferents sexes que habitaven la casa pairal, i que havia vist amb esperança com el balanç que de manera aclaparadora el perjudicava, havia passat en el termini de pocs anys de vuit a quatre dones, temia que el petit avantatge que el destí li havia concedit s’esmunyís ràpidament, si la vida li atorgava el mateix tractament que al seu pare, quan a descendència es refereix. El Miquel no era pas misogin, de segur que no coneixia aquesta paraula, ni el seu significat, ni els sentiments que descriu; estimava de debò totes les dones que vivien amb ell i ni tan sols havia tingut mai cap sentiment patriarcal o dominant en vers d’elles. Tot i això, pot ser molt difícil per un home viure amb tantes dones, arribar al vespre cansat i ser objecte de les atencions de totes, era sense dubte la part agradable d’aquesta convivència, però envejava els homes que tenien a casa d’altres homes per compartir experiències quotidianes que les dones escolten, però no entenen. I aquesta mancança no la compensava les xerrades de cafè. No podia capir, perquè les seves paraules, dites sense cap mena d’intenció, sovint feien entelar els ulls de la seva dona, i de retruc, enfosquir la mirada de sa germana, i segons com, que la tieta Antonia li dirigís algun comentari poc afalagador o francament desagradable sobre les seves maneres, calcades, segons ella desgraciadament, de les de l'avi Miquel (pare de l’Antonia). O sia, que el dia que va néixer la Mercè, el Miquel va patir una gran decepció, tot i que per sota d’aquest sentiment tan poc adient a les circumstàncies, podia percebre com començava a aletejar una joia que anava creixent, fins que li va semblar que un gran ocell presoner al seu pit volgués sortir volant, i quan es va poder alliberar, el Miquel va plorar com una criatura, com no recordava haver plorat mai, i com ningú no recordava haver-lo vist plorar, i tot que ho feia assossegadament, esverava als que es trobaven al seu voltant. En veure’l en aquest estat la seva dona, de natural molt sensible i a qui els ulls se li enrogien per un no res, va decidir de fer-li companyia en els seus plors, també silenciosament; i la recent nascuda, ella però, amb tota la potència dels seus petits pulmons. Fill meu ¿Per què plores? – interrogava la mare d’en Miquel angoixada -¡T’ha nascut una criatura preciosa i sana! !Hauries de ser tan feliç! I el Miquel, eixugant-se els ulls i mocant-se avergonyit, va contestar; ploro de felicitat mare, de felicitat. I va pensar que era un home molt feliç, decepcionat però feliç. Ambdues coses li van semblar perfectament compatibles, i mentre anotava en el seu llibre secret: dones sis, home un, va tenir un pressentiment desagradable. Potser l'única manera de canviar aquell balanç desfavorable, fóra per la desaparició d’alguna d’aquelles dones que tant estimava; i es va mirar l’avia, que acabava d’esdevenir besàvia, encara plena de vigor, i primera candidata a ser esborrada, desitjant de tot cor que allò que sabia inevitable, trigués molt a arribar, malgrat que fos ell per sempre més l’únic representant masculí d’aquella casa. Semblava que la vida no volia donar-li al Miquel la satisfacció suprema que ell esperava, tenir un fill. Però també l’alegria d’altres filles li va ser negada, doncs en el transcurs dels anys no va tornar a ser pare, així que en el seu llibre només hi va poder anotar sortides. De tota manera la vida i la mort semblaven comportar-se amb justícia i equitat. La primera en desaparèixer va ser l’avia. Semblava que un cop complerta la seva il•lusió d'arribar als noranta hagués decidit que ja n’hi havia prou, i sense cap avís, un diumenge al matí la varen trobar al seu llit adormida per sempre, amb l’esbós d’un somriure als llavis. La van enterrar sense plors ni escarafalls, havia viscut una vida llarga i plena i havia tingut una mort tranquil•la. La més apesarada de la família va ser la Mercè, que amb deu anys no podia entendre que li prenguessin les mans amoroses que li acariciaven els cabells i la falda on reposava el cap mentre l’avia (besàvia en realitat) li explicava uns contes únics, que cap altra nena de l’escola sabia. La següent que va esborrar va ser sa germana, per raons ben diferents però, ja que finalment va decidir de trencar el dol de tan de temps i es va casar. I així va ser com el balanç va quedar quatre a un. I mentre els anys i aquestes coses passaven, el Miquel vivia una etapa de felicitat gairebé complerta, doncs malgrat que aquell fill que tant havia desitjat no arribés, la Mercè l’omplia de joia i d’orgull. S’havia convertit amb una noia alta i espigada, bella i intel•ligent, amb qui s’entenia amb tots els aspectes. Fos el que fos el que li expliqués, ella se’l escoltava embadalida i al mateix temps també el feia partícip de totes les seves inquietuds i pensaments. Les seves converses, tan allunyades de les que habitualment tenia amb les altres dones de la casa, eren un motiu constant de satisfacció. Aquella noia, hàbil amb les mans, ràpida de pensament, i amb un cos àgil i fort, no s’enfadava mai quan a ell se l’hi escapava alguna expressió brusca, ans el contrari, es posava a riure i li contestava desenfadadament. I aleshores a ell també si li escava el riure. Només de tard en tard li semblava veure en el seu rostre una expressió preocupada i absent, i el Miquel pressentia que li amagava alguna cosa, però és clar, tots ens n'amaguem de coses. Quan la Mercè va marxar a la Universitat, el Miquel no la va esborrar pas, això només passaria quan es casés, i ves a saber, potser la seva filla duria el marit a casa en lloc de marxar ella. L'enyorava tant, que tot sovint s’escapava a Barcelona per veure-la, sempre era ben rebut i s’ho passava d’allò més bé, doncs la Mercè, l’exhibia entre els seus companys i companyes com un camarada més. No podia imaginar que un noi l’hagués fet més feliç. La mare i la tieta Antonia va semblar que es posessin d’acord a l’hora d’anar-se’n amb sis mesos de diferència. La primera la tieta Antonia, que ja en tenia vuitanta, va traspassar amb tanta discreció com en el seu dia ho havia fet l’avia. I després la mare del Miquel, que es va posar al llit el dia de l'enterrament de la tieta i ja no es va aixecar. Durant aquells mesos el Miquel va viure una tristor molt espessa, tant, que ni se’n va recordar ni del llibre ni de les anotacions. Des de la mort de l’avia, quinze anys enrere, i que havia estat viscuda com un fet tan natural com ho era l’arribada de les estacions, no hi havia hagut cap enterrament més en aquella casa. I de sobte, dos en sis mesos; van ser una patacada massa forta. La Mercè, volia tornar de seguida a Barcelona però ell li va demanar que es quedés encara que no fos més que un parell de setmanes. Pensava que només al costat de la seva filla es refaria amb certa rapidesa. I així va ser, el Miquel no era pas desconsiderat amb la seva dona, se l’estimava molt i era feliç amb ella, aquella dona dolça i que encara conservava gran part de la seva bellesa. Però no hi podia tenir les llargues xerrades que li proporcionava la seva filla, a la vora del foc o caminant cap a l’hort, no li donava les repliques que el desconcertaven i no tenia aquells acudits plens d’enginy que el feien riure, de vegades d’amagat, doncs amb el dol tan recent no quedava gaire bé fer-ho obertament. I va ser en una d’aquestes xerrades, quan un dia la Mercè es va posar seriosa i li va dir: Pare, t’he d’explicar una cosa que vull fer, una cosa molt important per a mi, que em penso que no t’agradarà gaire. El primer que se li va acudir al Miquel va ser que la seva filla volia casar-se, i la idea no el va fer massa feliç. Però va somriure i va contestar-li. Digues filla, estic segur que res del que tu puguis fer m’ha de semblar malament. I aleshores la Mercè li va explicar allò que tot i haver parlat hores i hores en el transcurs de la seva vida mai li havia dit; dels sentiments que duia amagats, que li havien causat hores penoses, dies d’angoixa, anys de dubtes i que no havia compartit mai amb ningú. De com, ja des de molt petita, li agradava jugar amb els nens i l’avorrien les nenes, i de com, poc a poc, va descobrir que encara que no s’entengués gaire amb les noies, el seu cos reaccionava d’una forma incomprensible quan alguna de les seves amigues li feia un petó o l’abraçava amicalment, i de com la primera vegada que va voler intercanviar una carícia amb un noi, va sentir un malestar tan gran, que en fer-lo fora amb una espenta vigorosa el va fer caure a terra i de poc que no li trenca un canell. Totes aquestes coses li havien provocat nits d’insomni i sentiments de culpabilitat, que només s'apaigavaven quan era amb ell. Desprès, a la universitat, havia descobert que tot el que li passava a ella era compartit per altres persones, homes i dones, que vivien el mateix problema, persones que tenien cos i sexe dissociats. Unes ho acceptaven i altres no; ella havia decidit lluitar. Pare -va dir per acabar- jo sóc un home presoner dins d’un cos de dona, em vull alliberar, i faré tot el que pugui per aconseguir-ho. Vull ser un home amb totes les conseqüències, sé que tindré limitacions, però m’estimo mes això que passar-me la vida fent veure que sóc el que no sóc. El Miquel es va quedar tan trasbalsat, que no va saber que contestar. Era una impressió tan forta que va mirar a la seva filla com si la veiés per primera vegada. La roba que duia, pantalons i un suèter ample i llarg, amagaven completament les poques formes de dona que tenia. Els cabells curts, l’angulositat de la cara, la mirada intensa, la boca de llavis prims, tancada amb determinació i fermesa. I de sobte el que va veure al seu davant va ser un home. Va aclucar els ulls, pensant que patia una al•lucinació. Però quan els va tornar a obrir la imatge es va confirmar. Amb l’esperit trastornat i el cap fet un embolic, només va poder mormolar:. Mercè, sàpigues que facis el que facis jo sempre t’estimaré, però ara deixa'm, necessito estar sol per pair-ho, per reflexionar. L’ultima cosa que jo volia era fer-te mal pare –va dir la Mercè amb els ulls entelats- però no puc viure més d’aquesta manera. Només una altra cosa, si aconsegueixo que em reconeguin oficialment com a home, m’agradaria dir-me Miquel. I ell, que s’havia cregut l’últim Miquel de la nissaga, després d’haver barrejat pensaments i records durant un temps del qual va perdre la noció, va rememorar el llibre secret, i es va adonar que per primera vegada a la seva vida, potser els homes tenien avantatge. I amb un somriure melangiós va agafar el llapis imaginari i va escriure: dones una, homes dos.

NARRACIONS

LA GRAN NEVADA

En Quim es va despertar de la seva becaina quotidiana i va mirar per la finestra. El cel tenia aquell color lletós que precedeix les nevades. Es va aixecar amb dificultat, maleït reuma! i va anar cambra per cambra baixant persianes i corrent cortines per conservar l’escalfor que li proporcionava la instal·lació de gas que havia inaugurat aquell mateix any.

Mirà el calendari, 15 de desembre, el dies més curts del any, curts i avorrits, sort que aviat amb les festes de Nadal trencaria una mica la rutina. Va seure un altre cop i no se’n va adonar que es quedava ensopit.

El va tornar a despertar el soroll del rellotge quan tocava les quatre de la matinada i es va quedar perplex. Com havia pogut dormir tant, allà mateix a la butaca? Es sentia encarcarat i li costava pensar, però va fer un esforç i arrossegant els peus es va dirigir cap el seu dormitori que afortunadament era al costat mateix del menjador. Quan ja s’havia posat el pijama va recordar que abans de la gran dormida semblava que volia nevar i, encuriosit va pujar la persiana per veure que havia passat.. La lluna enterbolida il·luminava el paisatge que era com un esborrall del original doncs la neu havia tapat els contorns i ho igualava tot deixant-lo sense formes. Obrí la finestra i veié que la neu gairebé arribava fins l’empit; va passejar la mirada pels voltants i de sobte va tenir un ensurt que de poc no el fa caure a terra. Allà, a la porta de casa, sota el porxo i gronxant-se tranquil·lament al balancí, hi havia una figura, una dona, va pensar mentre agafava amb mans tremoloses els batents de la finestra per tancar-la.

Va seure al llit, esverat . El cor li anava tan fort que instintivament es va posar les mans al pit de por que se li escapés. Poc a poc s’asserenà . Hi havia una dona allà fora, era de nit i feia fred. Que hi feia allí aquella dona? I ell, que feia ell? La podia deixar allà? Va decidir que si podia, i es va ficar al llit. Però no podia dormir. Li rossegava la consciència. Era un covard. Un covard .UN COVARD . Però, que hi feia allí aquella dona en mig de la nit i de la neu? El rellotge va tocar les cinc i en Quim no va poder aguantar més i es va aixecar. Va anar cap a la porta d’entrada i decidit l’obrí de bat a bat i atansant-se a la dona va cridar ¡Senyora! Es pot saber que hi fa vostè a casa meva? La dona, que no havia deixat de gronxar-se, se’l mirà amb indiferència i digué: Perdoni, no volia pas destorbar-lo. Però es pot saber com ha arribat fins aquí amb tot el que ha caigut? En Quim mirà al seu voltant, a la neu no hi havia cap petjada, ni rastre de com la dona podia haver arribat fins allí, si no fos volant. Una bruixa potser? Li van agafar ganes de riure. Tot té una explicació raonable, es va dir. I la dona començava a donar-li.

No cal que cridi home que no soc sorda! Veurà, ahir a la nit, cap allà dos quarts d’onze, tornava a casa quan va començar a nevar, No s’és vist mai com nevava! Així que vaig veure el llum del seu porxo i vaig pensar que el millor que podia fer era aixoplugar-m’hi fins que passés la tempesta. Vaig trucar moltes vegades i com que ningú no em contestava vaig pensar que la casa era buida i he passat aquí totes aquestes hores, sort que anava ben abrigada. Amic, sempre dorm així?

En Quim la mirava de fit a fit. No semblava pas una perdulària, ans al contrari, anava força arreglada. Fins i tot portava un abric de pell. A terra, al costat del balancí hi havia un parell de bosses. Devia tornar de fer la compra.

- Bé – no voldria pas destorbar-lo – va repetir ella- però tal com han quedat els camins, no em veig pas amb cor de tornar a casa. Em faria el favor de deixar-me trucar per tranquil·litzar la meva família?

En Quim es va adonar que havia estat molt poc amable amb la dona i forfollant una excusa la va convidar a entrar. Li va assenyalar el telèfon, però al despenjar ella va veure que no funcionava. Se’l va quedar mirant desconcertada tot dient, i ara que faig?

Esperarem que es faci de dia i aleshores ja pensarem alguna cosa –va dir ell- Miri, tal com ha passat la nit el millor es que descansi unes hores i després ja en parlarem. Tinc l’habitació del noi preparada, vostè pot fer-la servir. Li sembla bé? -i tot seguit- Però la seva família no patirà?

I es clar que patiran, però que puc fer cap altra cosa? .

Van decidir esperar tres hores, i trobar-se al menjador per esmorzar i fer plans.

Quan es van llevar la situació se’ls va presentar amb més claredat, naturalment, era de dia. La casa, envoltada per més de mig metre de neu, quedava totalment aïllada. Les possibilitats eren; o bé de cop i volta sortia un sol espatarrant que fonés la neu, o be els enviaven una màquina per obrir camí, però era indubtable que no podrien sortir pels seus propis medis. El telèfon continuava avariat. Notes positives: tenien aigua, llum i calefacció, i amb els queviures de tots dos podrien sobreviure uns quans dies, i aquell no era un país on la neu s’eternitzés.

Maria, així es deia la dona, es va fer càrrec de la intendència. No per ser dona, va dir, doncs encara que gran ella sempre havia estat una mica feminista, sinó per agrair al Quim la seva hospitalitat. Així al mig dia va fer un dinar de llepar-s’hi els dits, i quan va acabar el Quim va pensar que no li importaria gens que la neu no es fonés fins al Nadal.

No xerraven gaire però els silencis no eren incomodes. Semblava com si s’haguessin conegut feia molts anys i cosa estranya, ella no li feia preguntes personals i això li agradava molt al Quim. No aguantava les persones que de seguida volen saber la teva vida, o bé t’expliquen la seva sense que puguis fer res per evitar-ho.

A estones mirant la televisió ó bé escoltant la radio, comentaven els programes. A cap dels dos els agradaven els programes del cor, preferien les pel·lícules, els concursos i els noticiaris. Per aquests van saber que aviat canviarien les temperatures, plouria i s’acabaria el seu isolament. El segon dia, abans de dinar, la Maria li va dir que no li aniria malament una tallada de cabells. En Quim se la va mirar una mica escèptic, però després va pensar que qualsevol cosa que fes passar l’estona estava bé, i va acceptar tot dient-li: Si us plau Maria, deixi-me’n uns quans!

El tallat li va agradar força, així que a la tarda, després de la becaina, i mentre miraven una pel·lícula, quan la Maria va dir que anava a fer-se la manicura i que si volia també li faria a ell no s’hi va oposar, tot i que en sa vida havia fet una cosa semblant.

Aquesta vegada quan es va tornar a despertar era en una habitació d’hospital, se’n va adonar de seguida, i també va veure de seguida que el seu fill l’acompanyava, i en veure que s’havia despertat li va agafar la mà tot dient-li.

-Pare, com te trobes?

- Be, fill, be, va dir ell amb una veu prou ferma.

- Quin ensurt que ens has donat! De debò que et trobes bé?

- Home si, suposo... Que m’ha passat?

- T’he trobat a casa, estès a terra. Has tingut un atac de cor. T’havia trucat i com que no contestaves...

- I la Maria, no t’ha avisat? I mirant al seu voltant On és la Maria?

- Ai, pare! La Maria...

En Quimet va sentir que el mon li queia a sobre, el seu pare perdia la raó. Se’l va mirar gairebé a punt de plorar.

La Maria... La mare... fa dos anys que és morta.

En Quim va sentir un rodament de cap molt fort. La Maria! I es clar! Era ella, Com no se’n va adonar? De sobte una altra idea li va venir al cap.

I me passat dos dies estès per terra?

Que dius home! Avui he passat per casa a quarts de cinc. Mentre esperava l’ambulància he mirat d’esbrinar quan podies haver perdut el coneixement, i m’ha semblat que ja havies dinat. Pot ser has estat dues hores , dues i mitja com a molt...

I la nevada?

Quina nevada? Pot ser sí que nevarà aquesta nit, diuen els del temps, però no ha nevat encara.

O sia que havia estat un somni. Un somni? Si, només un somni. Aquella Maria era la seva dona, i no reconèixer-la ... això només passa als somnis. Es va sentir decebut. Li hagués agradat que el somni durés una mica més, fins als Nadals. Va mirar el seu fill i en veure’l tan amoïnat li va fer un somriure.

Au va home, animat! Estava una mica desorientat i confonia el que havia somiat amb la realitat, Però no t’amoïnis que encara hi toco.

Va pensar que molt bé se hi podia haver quedat d’aquell atac i no va sentir por. Mes aviat al contrari, li sabia greu haver-ne despertat. Es va passar les mans pels cabells maquinalment i va trobar quelcom d’estrany. Es va mirar les mans i va veure les seves ungles netes i retallades com mai. Llavors va fer una gran rialla i va dir:

Maria, Maria, que n’ets d’entremaliada. Espera’m que vinc de seguida.

En Quim no van poder enterrar-lo fins el dia abans de Nadal. Una gran nevada com feia anys que no s’havia vist, i que va començar aquella mateixa nit, va deixar impracticables els camins.

Divendres faves tendres


Dilluns, faves a munts.
Dimarts, faves a grapats.
Dimecres, faves seques.
Dijous, faves amb ous.
Divendres, faves tendres.
Dissabte, faves amb recapte.
Diumenge, faves amb fetge.

Ja es pot començar a plantar faves i d’aquesta manera es poden conrear més aviat a la primavera. És un llegum molt nutritiu i proteic. Es poden menjar fresques i seques.  Hi ha preferències  quan a la mida del fruit, amb majoria per les exquisides faves tendres, També es poden menjar les beines. 
 Jo volia escriure de les persones africanes que perseguint un somni , més aviat un malson,  s’han ofegat pel camí un cop mes. Però avui es divendres  (festa dels musulmans, faves tendres, sense guarnició per un si de cas). Demà dissabte (festa dels jueus, faves amb recapte, xai  de segur) i demà passat diumenge (festa dels cristians, aquí tot s’hi val). 

El doble espai és un minut de silenci pels nàufrags.

26.10.2012

INDEPENDÈNCIA ECONÒMICA

Aquest matí he escoltat a la ràdio una noticia que m'ha deixat esmaperduda. Del Juny 2011 al Juny 2012, van sortir d'Espanya, no he pogut esbrinar cap a on, tres-cents mil milions d'Euros. Per si de cas no ho havia entès bé, he mirat de confirmar-ho a diferents diaris digitals, i milionet amunt o avall la cosa quadra. Com que quan es tracta d'aquestes quantitats em costa molt imaginar-me com repercuteixen en la vida diària de la gent normaleta, que comptem els euros un a un, he anat als pressupostos generals del Estat i trobo que la partida per a educació , cultura i esport és de TRES MIL MILIONS. Sanitat s'emporta poc més de DOS MIL MILIONS. I aquí he parat. Se'm començava a regirar l’estómac. 
Ara no puc deixar de preguntar-me si hi haurà a tots el medis el mateix rebombori per aquests "independentistes " com el que s'ha fet pels catalans. Si algun diputat tocat de l'ala demanarà que els persegueixi la Guardia Civil, i si des d'els racons més obscurs de l'Espanya profunda s’escridassaran per la desmembració de la sobirania nacional. 
Ep!, que totes les quantitats són anuals.
Una altra dada que no puc ometre. La partida "gastos fin.ancieros" és de VINT I NOU MIL MILIONS, que imagino són per al pagament dels interessos del deute.
Ara, que cadascú es pregunti quina part de responsabilitat té en aquesta història.

                                                    ACTE D’AGNOSTICISME

He vist  que l’Església Mormona posa vídeos propagandístics al Facebook. Ves per on, uns que s’adapten a la modernitat, jo que em pensava que eren d’allò més integristes!

He passat una estoneta mirant un d’aquests vídeos on  es presenta una parella (matrimoni imagino) molt simpàtics, que ens parlen de la seva manera de viure,  interessant  i engrescadora, però  que només és a l’abast d’una minoria. Finalment declaren : “som mormons”,  com si aquest fet fos la causa del seu equilibri familiar, espiritual, social i fins i tot material.

Com agnòstica sempre em sorprenen les persones que gaudeixen de la fe sense escletxes. Com a esser humà  que esporàdicament  dedica una estona al deure de pensar, de vegades em pregunto si no estaré en un greu error al prescindir d’aquesta virtut que segons diuen mou muntanyes .

 Un dels arguments dels creients que més m’atabala és el de la universalitat i atemporalitat de les creences. Es diu que un percentatge elevadíssim d’ humans son creients, i els altres quedem reduïts, calculant amb molta generositat,  si fa no fa a un 10%.  A espanya un 5%,  però  en aquest percentatge l’església catòlica no  m’inclou a mi pel  fet d’estar batejada.  I això  en la totalitat dels temps que la història ha registrat. Sembla aclaparador, és aclaparador…si ens quedem a la superfície.

A veure, anem a  pams. Per començar tots els creients, tinguin la religió que tinguin, es dediquen as desprestigiar la competència, i si es dona el cas a masacrar-la, tot i que els seus  principis o lleis ho prohibeixen.  O sigui, que d’entrada,  només agafant  les religions cristianes, que segons he pogut trobar, como no a la xarxa, sumen dos mil cent cinquanta milions d’ànimes, ja podem dir que els altres van tan equivocats com jo. Uf! És un descans. Ara que, pobrets no?  Pensant’ho bé, no, pobreta jo, que no tinc el consol de la vida eterna. Per cert, us heu aturat a pensar en el volum que té ETERNITAT?   Realment  pot ser un consol  LA VIDA ETERNA?  Però com diria aquell; amics, això ja és una altra història.

Bé, ens hem quedad amb 2150 milions de privilegiats  ( us record que jo també hi estic comptabilitzada).  Deixant de banda que entre els cristians hi ha fortes discrepàncies, hi fins fa no gaire, històricament parlant, també s’han massacrat força, per un sí  o per un no,  hem penso que n’hauriem de tatxar un bon munt de la llista. Hi ha els que van a l’església nomes  pel bateig, casament i enterro, perquè allà  els actes queden més bé. I sí, creuen en “alguna cosa” que fan servir per exclamar-se quan van molt apurats.  (Declaro que jo també ho faig, l’exclamació per a mi mateixa, els actes als dels altres). Els molt rics, als quals sembla no preocupar-los gens ni mica no poder entrar al cel, per allò de l’ull de l’agulla i el camell, i mols altres que no cal especificar.

Arribats a aquest punt  es molt possible que els autèntics creients posseïdors de la veritat i els agnòstics reconeguts anem empatats. Es una cosa que no podré provar mai, però encara que anéssim tres a u al seu favor, jo ja hem quedo més tranquil.la I perdoneu si ho frivolitzo, que el tema és molt i molt seriós, Però  agafar-ho a la tremenda ho deixo pels integristes, que ho fan molt  bé, o molt malament segons com es miri.

Em provoca cansament i indignació escoltar la radio, llegir els diaris i veure la tv., on un munt de personatgens ens volen fer empassar que la crisi, finalment, l’hem provocada nosaltres amb el nostre poc seny i ara arriba l’hora de pagar, per això tenim la tisora debant del nas a tota hora. Aquestg matí un tertulià comentava de pasada, la conveniencia de regular els sous dels ejecutius de les grans empreses, estatals i para-estatals. (Amb les privades no hi ha manera de posar-s’hi).  Quan es tracta d’atacar els interessos dels mes febles, la cosa va que vola,  però els sous d’aquesta gent són tabú.
Telefónica és l’exemple més evident . Es tracta d’una empresa de serveis que va ser estatal fins als anys 90, quan es va privatitzar mitjançat l’oferta pública d’accions. Per tant ara pertany a uns 150.000 accionistes. No es propietat del Sr. Alierta  i Cª, però ells actúan com si fos així.
Funciona practicament com un monopoli ja que controla un 75% de les lines  fixes  i el 40% del mòvils, em pensó que això pel que fa a Espanya. Pel que fà al mercat internacional té 260 milions d’usuaris. I sobre tota aquesta quantitad de gent imposa el seus preus abusius sense que ningù no ho pugui impedir.
BCE, FMI, Merkel, etc. Continuent presionant per treuren’s drets que han costat molt d’aconseguir i no ens han durat massa temps. En canvi no hi ha manera d’evitar que els ejecutius, normalment sense altre mèrit que pertanyer al club dels privilegiats de tota la vida, es reparteixin un pastís que paguem tots.

NÚVOL VIRTUAL

Cada vegada que obro el correo electronic, amb el compte de Google, em surt un avís que em diu que només faig servir un percentatge molt petit de totes les megues que el sistema posa a la meva disposició, actualment sobrepassen els 7000 MILIONS, ¡i continuen augmentant!

No se com, ahir a la nit em va agafar per meditar sobre tema tan transcendent. Una altra cosa per afegir a les innumerables que per a mi no tenen explicació. Fins ara, les megues era allò que quan et compres l’ordinador et diuen que té el disc dur, i que es poden acabar si emmagatzemes massa cosa, una mida de mesura vaja, que encara que no sigui tangible ocupa un lloc dins d’un objecte tridimensional. Però...On emmagatzemen tantes megues? Perquè no son només les meves. Imagino tots els usuaris de Google, milions, i n’hi ho provo de multiplicar pels milions de megues, que creixen i creixen sense aturador.

Si, ja, el núvol. No em serveix, tampoc l’entenc.

Però un cop arribada al núvol vaig començar a imaginar-me’l, situat en un...espai?

Fora del espai? Bé, finalment vaig optar per una bombolla, plena de uns i de ceros movent-se frenèticament a la velocitat de la llum, i multiplicant-se a la mateixa velocitat, inflant-la i fent-la més i més gran. Guaita! L'Univers amb expansió.

Després (ho reconec, aquí els ulls em feien pampallugues i pot ser per la son ja no sé si pensava o al·lucinava) l'univers virtual començava a ocupar el lloc del Univers real, xuclant-lo, digerint-lo i defecant-lo. A les hores, els dígits, alliberats del seu creador i opressor comencen a evolucionar creant noves formes, tal com els científics imaginen la ´”sopa primigènia” i després d’uns milions d’anys esdevenen uns essers amb capacitat per pensar per ells mateixos, que gratant-se una part del seu cos virtual, que ells anomenen cap, es pregunten d'on venen, i com punyetes va sorgir el seu univers. hir a la esl son se m'emportes mon tan ple ontinuen augmentant