En Quim es va despertar de la seva becaina quotidiana i va mirar per la finestra. El cel tenia aquell color lletós que precedeix les nevades. Es va aixecar amb dificultat, maleït reuma! i va anar cambra per cambra baixant persianes i corrent cortines per conservar l’escalfor que li proporcionava la instal·lació de gas que havia inaugurat aquell mateix any.
Mirà el calendari, 15 de desembre, el dies més curts del any, curts i avorrits, sort que aviat amb les festes de Nadal trencaria una mica la rutina. Va seure un altre cop i no se’n va adonar que es quedava ensopit.
El va tornar a despertar el soroll del rellotge quan tocava les quatre de la matinada i es va quedar perplex. Com havia pogut dormir tant, allà mateix a la butaca? Es sentia encarcarat i li costava pensar, però va fer un esforç i arrossegant els peus es va dirigir cap el seu dormitori que afortunadament era al costat mateix del menjador. Quan ja s’havia posat el pijama va recordar que abans de la gran dormida semblava que volia nevar i, encuriosit va pujar la persiana per veure que havia passat.. La lluna enterbolida il·luminava el paisatge que era com un esborrall del original doncs la neu havia tapat els contorns i ho igualava tot deixant-lo sense formes. Obrí la finestra i veié que la neu gairebé arribava fins l’empit; va passejar la mirada pels voltants i de sobte va tenir un ensurt que de poc no el fa caure a terra. Allà, a la porta de casa, sota el porxo i gronxant-se tranquil·lament al balancí, hi havia una figura, una dona, va pensar mentre agafava amb mans tremoloses els batents de la finestra per tancar-la.
Va seure al llit, esverat . El cor li anava tan fort que instintivament es va posar les mans al pit de por que se li escapés. Poc a poc s’asserenà . Hi havia una dona allà fora, era de nit i feia fred. Que hi feia allí aquella dona? I ell, que feia ell? La podia deixar allà? Va decidir que si podia, i es va ficar al llit. Però no podia dormir. Li rossegava la consciència. Era un covard. Un covard .UN COVARD . Però, que hi feia allí aquella dona en mig de la nit i de la neu? El rellotge va tocar les cinc i en Quim no va poder aguantar més i es va aixecar. Va anar cap a la porta d’entrada i decidit l’obrí de bat a bat i atansant-se a la dona va cridar ¡Senyora! Es pot saber que hi fa vostè a casa meva? La dona, que no havia deixat de gronxar-se, se’l mirà amb indiferència i digué: Perdoni, no volia pas destorbar-lo. Però es pot saber com ha arribat fins aquí amb tot el que ha caigut? En Quim mirà al seu voltant, a la neu no hi havia cap petjada, ni rastre de com la dona podia haver arribat fins allí, si no fos volant. Una bruixa potser? Li van agafar ganes de riure. Tot té una explicació raonable, es va dir. I la dona començava a donar-li.
No cal que cridi home que no soc sorda! Veurà, ahir a la nit, cap allà dos quarts d’onze, tornava a casa quan va començar a nevar, No s’és vist mai com nevava! Així que vaig veure el llum del seu porxo i vaig pensar que el millor que podia fer era aixoplugar-m’hi fins que passés la tempesta. Vaig trucar moltes vegades i com que ningú no em contestava vaig pensar que la casa era buida i he passat aquí totes aquestes hores, sort que anava ben abrigada. Amic, sempre dorm així?
En Quim la mirava de fit a fit. No semblava pas una perdulària, ans al contrari, anava força arreglada. Fins i tot portava un abric de pell. A terra, al costat del balancí hi havia un parell de bosses. Devia tornar de fer la compra.
- Bé – no voldria pas destorbar-lo – va repetir ella- però tal com han quedat els camins, no em veig pas amb cor de tornar a casa. Em faria el favor de deixar-me trucar per tranquil·litzar la meva família?
En Quim es va adonar que havia estat molt poc amable amb la dona i forfollant una excusa la va convidar a entrar. Li va assenyalar el telèfon, però al despenjar ella va veure que no funcionava. Se’l va quedar mirant desconcertada tot dient, i ara que faig?
Esperarem que es faci de dia i aleshores ja pensarem alguna cosa –va dir ell- Miri, tal com ha passat la nit el millor es que descansi unes hores i després ja en parlarem. Tinc l’habitació del noi preparada, vostè pot fer-la servir. Li sembla bé? -i tot seguit- Però la seva família no patirà?
I es clar que patiran, però que puc fer cap altra cosa? .
Van decidir esperar tres hores, i trobar-se al menjador per esmorzar i fer plans.
Quan es van llevar la situació se’ls va presentar amb més claredat, naturalment, era de dia. La casa, envoltada per més de mig metre de neu, quedava totalment aïllada. Les possibilitats eren; o bé de cop i volta sortia un sol espatarrant que fonés la neu, o be els enviaven una màquina per obrir camí, però era indubtable que no podrien sortir pels seus propis medis. El telèfon continuava avariat. Notes positives: tenien aigua, llum i calefacció, i amb els queviures de tots dos podrien sobreviure uns quans dies, i aquell no era un país on la neu s’eternitzés.
Maria, així es deia la dona, es va fer càrrec de la intendència. No per ser dona, va dir, doncs encara que gran ella sempre havia estat una mica feminista, sinó per agrair al Quim la seva hospitalitat. Així al mig dia va fer un dinar de llepar-s’hi els dits, i quan va acabar el Quim va pensar que no li importaria gens que la neu no es fonés fins al Nadal.
No xerraven gaire però els silencis no eren incomodes. Semblava com si s’haguessin conegut feia molts anys i cosa estranya, ella no li feia preguntes personals i això li agradava molt al Quim. No aguantava les persones que de seguida volen saber la teva vida, o bé t’expliquen la seva sense que puguis fer res per evitar-ho.
A estones mirant la televisió ó bé escoltant la radio, comentaven els programes. A cap dels dos els agradaven els programes del cor, preferien les pel·lícules, els concursos i els noticiaris. Per aquests van saber que aviat canviarien les temperatures, plouria i s’acabaria el seu isolament. El segon dia, abans de dinar,
El tallat li va agradar força, així que a la tarda, després de la becaina, i mentre miraven una pel·lícula, quan
Aquesta vegada quan es va tornar a despertar era en una habitació d’hospital, se’n va adonar de seguida, i també va veure de seguida que el seu fill l’acompanyava, i en veure que s’havia despertat li va agafar la mà tot dient-li.
-Pare, com te trobes?
- Be, fill, be, va dir ell amb una veu prou ferma.
- Quin ensurt que ens has donat! De debò que et trobes bé?
- Home si, suposo... Que m’ha passat?
- T’he trobat a casa, estès a terra. Has tingut un atac de cor. T’havia trucat i com que no contestaves...
- I
- Ai, pare!
En Quimet va sentir que el mon li queia a sobre, el seu pare perdia la raó. Se’l va mirar gairebé a punt de plorar.
En Quim va sentir un rodament de cap molt fort.
I me passat dos dies estès per terra?
Que dius home! Avui he passat per casa a quarts de cinc. Mentre esperava l’ambulància he mirat d’esbrinar quan podies haver perdut el coneixement, i m’ha semblat que ja havies dinat. Pot ser has estat dues hores , dues i mitja com a molt...
I la nevada?
Quina nevada? Pot ser sí que nevarà aquesta nit, diuen els del temps, però no ha nevat encara.
O sia que havia estat un somni. Un somni? Si, només un somni. Aquella Maria era la seva dona, i no reconèixer-la ... això només passa als somnis. Es va sentir decebut. Li hagués agradat que el somni durés una mica més, fins als Nadals. Va mirar el seu fill i en veure’l tan amoïnat li va fer un somriure.
Au va home, animat! Estava una mica desorientat i confonia el que havia somiat amb la realitat, Però no t’amoïnis que encara hi toco.
Va pensar que molt bé se hi podia haver quedat d’aquell atac i no va sentir por. Mes aviat al contrari, li sabia greu haver-ne despertat. Es va passar les mans pels cabells maquinalment i va trobar quelcom d’estrany. Es va mirar les mans i va veure les seves ungles netes i retallades com mai. Llavors va fer una gran rialla i va dir:
Maria, Maria, que n’ets d’entremaliada. Espera’m que vinc de seguida.
En Quim no van poder enterrar-lo fins el dia abans de Nadal. Una gran nevada com feia anys que no s’havia vist, i que va començar aquella mateixa nit, va deixar impracticables els camins.
