Telefònica i jo

Telefònica i jo

UNA CASA ACOLLIDORA

                               UNA CASA ACOLLIDORA

Fa un dia esplèndid, ells passegen pel jardí i riuen feliços. Son joves i se’ls veu enamorats. Ella posa sota un lilà florit i ell li fa una foto. Després és ell qui posa sota el porxo. Envien les fotos i parlen per telèfon. Oi que és una casa preciosa mare? li sent dir a la noia. Ell s’ha girat d’esquena i no s’entén el que diu
- És una casa molt acollidora, vull que ens la quedem –diu ella.
-Vols dir? Ell es fa l’important. Potser hauríem de veure’n d’altres.
Entren a la casa i desapareixen del camp de visió de la Rosa. Una casa molt acollidora, pensa. Les mateixes paraules que va dir el Vicens el dia que tots dos van anar a veure-la. Molt acollidora, repeteix amb veu alta la Rosa sense adonar-se’n. Una rialla amarga li enlletgeix el rostre, mentre lluita per retenir les llàgrimes.
-Jo penso que hauríem de llogar aquesta. És més gran, té jardí, i és independent -va dir el Vicens.
-Però és massa cara per a nosaltres. Tindríem problemes per arribar a final de mes.
-Per això no t’amoïnis, feina no me’n falta. Puc agafar més encàrrecs. Si a tu t’agrada, la lloguem!
La Rosa es va entendrir i els ulls se li van fer lluents.
-Però és que jo no vull tenir una casa més gran, m’és igual como sigui la casa, jo el que vull és que tu hi siguis, i si t’has de fer un fart de treballar per pagar-la i no et puc veure no m’interessa. El pis d’aquí al davant ja m’està bé, és més alt, te més bones vistes, i només serem tres veïns. A mes –va afegir amb picardia- nosaltres podrem veure el seu jardí i per contra ells no ens veuran.
I ja fa quaranta anys que viuen al mateix lloc. Una vida tranquil·la, diuen. Tot ha anat si fa no fa com havien somiat. Molts farts de treballar, això sí, poques malalties i lleus, dos fills ( la parelleta) els quals només els han donat satisfaccions, i 3 nets, sans, bons minyons, afectuosos i estudiants gairebé brillants, justifiquen les vides del Vicens i la Rosa. Tots dos conserven, si no la mateixa il·lusió de la joventut, una estimació que el temps no ha deteriorat, ans al contrari, ha fet més forta.
Però aquests quaranta anys la Rosa ha viscut un malson que mai no ha gosat explicar a ningú, ni al seu estimat Vicens. Un malson que li ha provocat sentiments de culpa que no ha pogut compartir. Un malson, que només li ha donat petites treves; la darrera ha durat tres anys, però avui s’ha trencat quan ha vist aquesta jove parella passejant pel jardí de la casa del davant.
Es van casar i se n’hi van anar a viure de seguida, però “la casa acollidora” va romandre més dos anys sense llogar i ara i adés el Vicens mirava cap al jardí amb recança, i encara més quan la Rosa es va quedar embarassada, llavors no es va poder estar de fer un comentari.
-Veus –va dir, dolçament això sí- que bé s’ho passaria el nen, o la nena, en aquest jardí.
I la Rosa desitjava que algú llogués la casa d’una punyetera vegada.
Un dia la Llum, l’herbolària de tota la vida, i una mica bruixa, sense venir al cas li va comentar mentre pesava cent grams de cua de cavall.
-No m’estranya gens que no la lloguin, aquella casa té mala astrugància.
-Perquè ho diu això? – va preguntar la Rosa.
-Doncs mira nena, quan la van construir, la dona d’un paleta, que hi havia anat a portar-li el dinar, va caure de la bastida i es va matar, i això que només eren tres metres.
-Sí que es un cas de mala sort –va haver d’admetre la Rosa- però d’accidents n’hi molts, i a la construcció encara més.
-Espera, espera, que això no és tot. Els propietaris eren una parella de mitjana edat, que havien fet molts sacrificis per poder tenir una llar al seu gust. Doncs bé, quan encara no feia cinc anys que hi vivien, la dona, que s’havia enfilat a una escala per netejar els vidres, va caure i es va trencar el coll. Molta mala sort, no et sembla?
La Rosa va pensar que la Llum era molt forassenyada, explicar-li una cosa així en el seu vuitè mes d’embaràs! Va voler des dramatitzar el moment i preguntà.
-Y després que va passar? Quans morts més hi ha amagats al soterrani?
-No facis broma amb aquestes coses. Tan de bo no la lloguessin mai .
La Rosa se’n va anar cap a casa trasbalsada, però com que no era una persona aprensiva ni supersticiosa, a la nit ja ho havia oblidat; a més tenia una cosa més important en que pensar. Així que pocs dies després, en veure una parella que voltava per la casa del davant, es va sentir alleugerida pensant que el seu marit ja no rondinaria més.
Els nous veïns no eren massa sociables. L’home almenys saludava i de tant en tant feia una rialla, però la dona gairebé sempre apartava la mirada quan es creuaven. Després d’un parell d’intents per trencar el gel, la Rosa es va donar per vençuda.
Bé, si no volen fer amistat tan és. Potser quan tinguin nens...
Però va ser ella qui es va tornar a quedar embarassada i la casa del davant continuava sent inexpugnable com un castell, i cada cop veia menys l’esquerpa veïna. Però com que era ple hivern, la Rosa tampoc sortia gaire, així que no ho trobava estrany.
Una nit d’aquell hivern un gran malestar la va despertar, es sentia marejada i assedegada. Es va aixecar per beure i llavors es va adonar que havia caigut un bon gruix de neu. Es va abrigar i va sortir a la terrassa. El silenci era absolut, bé, absolut...De sobte va sentir un gemec suau, una veu que mormolava
-Deixa’m entrar si us plau, estic gelada. Sanglots ...Si us plau, ja n’hi ha prou. Em vols matar de fred?
La Rosa va tornar a dins tremolant de cap a peus, es va posar al llit, es va tapar el cap i va plorar amb desesperació. I va recordar les paraules de la Llum. No pot ser, no pot ser, es repetia buscant el son.
Els minuts passaven i lluitava per dormir, però no podia, allà fora una dona s’estava morint de fred.
Com podria dormir? Es va aixecar i a corre cuita va escalfar aigua i llet. Va posar l’aigua en una bossa i la llet en una ampolla, va agafar dues mantes, i abans de sortir va mirar per la finestra. Sí, la dona encara era allà, a terra, en posició fetal, tremolant i sanglotant.
Amb tots els embalums i la neu a les escales li va costar baixar, però era voluntariosa i valenta i ho havia de fer. Quan va arribar a la porta la va cridar fluixet. Senyora ! Senyora! - Ni tan sols sabia el seu nom- , vingui cap aquí. L’altra ho va fer. Duia una bata de llana a sobre d’una camisa prima i sabatilles d’estar per casa. Es va apropar vacil·lant, els ulls vermells i esbatanats.
-Que vol?
-Tingui, beguis la llet de seguida tapis amb les mantes i posis la bossa als peus. I no es quedi par terra dona!
L’altra no es movia, no parlava. Llavors la Rosa va dir ¿S’estima més venir a casa meva?
La dona va negar violentament amb el cap.
-Doncs agafi tot això i faci el que li he dit. Si no en té prou pugi i li donaré més mantes.
Finalment la dona va reaccionar, i quan començava a caminar cap el porxo la Rosa li va preguntar.
-Perquè ho aguanta això?
-Abans no era així, li ho juro! abans no era així .
Dos dies després una ambulància es va endur la veïna i passades un parell de setmanes va veure un camió de mudances i al veí donant instruccions als treballadors. Hi va anar sense pensar-ho gens, i li va preguntar a boca de canó.
-Com està la seva dona? Com és que se’n van?
-La Silvia és morta –va contestar l’home amb llàgrimes als ulls- . No va superar la pulmonia.
-Però quan l’han enterrada? No m’he assabentat de res.
-La vàrem dur al seu poble. Aquí no coneixíem ningú. Feia tan poc que hi vivíem!

Després va ser una parella desigual, ell força més gran, tots dos amb aspecte bohemi. Van resistir gairebé vuit anys, un munt de dies que la Rosa va anar contant un rere l’altre, i quan ja pensava que havia estat una carallot fabricant pel·lícules de por, la noia va morir. D’una sobre dosis, va ser el rumor que va circular pel poble. L’home també es va mudar poc després, i una altra vegada la casa va quedar buida una llarga temporada. Era temps de crisis i costava molt vendre i llogar habitatges, i encara que la manca de feina també es notava al taller del seu marit, la Rosa desitjava que no tornés la bonança econòmica. Tot abans que aquell patir que no podia explicar a ningú. No volia amoïnar al Vicens i no volia posar a proba la seva fe en ella. I si la creia, i la gent pensava que era boixos i els prenien els nens?
I una altra parella, i com les anteriors joves i sense fills. No va voler intimar amb aquella dona fràgil i simpàtica, no podia explicar-li el que pensava i no podria suportar conèixer-la i que es morís. I es va morir. Va veure com perdia l’alegria des de poc després que arribés i encara que en tot el temps que van ser veïnes només van intercanviar unes paraules, li va agafar afecte i sentia una gran pena per ella i va plorar molt quan va traspassar. D’un atac de cor, va ser aquesta vegada.
Sovint es preguntava com podia ser que només fos ella qui s’adonés que totes les llogateres d’aquella casa acabessin sortint amb els peus per davant. Ni tan sols el seu marit no va fer mai un comentari. I fins i tot els xafarders i xafarderes més qualificats del poble semblaven cecs davant del fet.

No es pot treure del cap la cara de la noia i la seva rialla encomanadissa. Es desperta angoixada cridant: perquè no m’ho deies? En els seus somnis, malsons, es veu a l’església, al enterrament de la nova veïna plorant i maleint la seva covardia. Després se l’hi apareix la noia i li crida: Perquè no m’ho deies? I crida, i plora, perquè no m’ho deies? Perquè no m’ho deies? I ja no pot dormir més per por de tornar a somiar, i la nit és eterna.
Quan es fa de dia intenta raonar que és absurd pensar que la casa és la culpable de tanta mort. Ella sap qui va ser el responsable de la primera víctima que va conèixer; encara recorda les paraules de la dona: Abans no era així, li ho juro, abans no era així.
Té mal de cap de tant pensar la manera d’aturar aquesta sangria i no arriba en lloc. Si només la Llum encara fos viva! Potser ella l’hauria pogut aconsellar. No dorm, no menja i comença a sentir que la depressió la va envaint. Ella sempre ha estat forta, però ja no pot més, encara com ha aguantat tant! La família es comença a preocupar, la porten al metge i li fan probes i més probes. Res, no li troben res. Una depressió endògena diuen finalment. La Rosa es vol morir, no vol sobreviure a cap dona més de la casa del davant.

Fins que una nit, un informatiu li dona la clau. Parlen d’un incendi provocat i del veredicte del jutge. És tan fàcil. Només li cal un bidó de benzina i esperar que tots dos se’n vagin a treballar. Al cap i a la fi, si l’enganxen, com que la prendran per sonada (la depressió diran), i a la seva edat, ni tan sols la posaran a la presó. I si l’hi posen tan serà, perquè ara, finalment, la Rosa se sent alliberada.



















No hay comentarios:

Publicar un comentario