Telefònica i jo

Telefònica i jo

El verd és el color de l'Esperança

ABSTRACTE: Ad. Inconcret, que no té realitat própia. Difícil de comprendre. Que no es basa en la representació real.
Són conceptes abstractes, per exemple, les Virtuds Teologals: Fe, Esperança i Caritat.
Moltes abstraccions es representen amb objectes o bé es personalitzen; en el cas mencionat es fan servir tots dos sistemas. Tres noies molt maques amb diferents símbols a les mans, dels quals només recordo el que porta l'Esperança, que és una áncora. Em sembla que Caritat el que té a la mà és el cor, i si no és veritat podria ser-ho, i no tinc ni idea del que porta la Fe.
I com és que me'n recordo del símbol de la senyoreta Esperança? doncs perquè jo vai ser aquesta virtud a l'obra de fi de curs del col.legi, intitulada precisament "Las Virtudes Teologales" quan tenia vuit o nou anys. Mossèn Manuel, director de "casting" de la funció, acostumava a triar-me per a tots els actes religiosos o similars de la parròquia. Sempre he dubtat de les seves motivacions, i mai no sabré del cert si pujava a l'escenari per les meves qualitats interpretatives, o per fer-li la guitza al meu pare, republicà, agnóstic i represaliat conegut, que a més a més, sempre guanyava al mossèn quan jugaven a la botifarra i el feia emprenyar quan discutíen de questions religioses .
Sortia jo amb un vaporós vestid verd que havia confeccionat la meva mare, darrera la fe que anava de blanc i abans de la caritat tota vermella, i cantava:

Yo me presento con mi señaaaaaaal
Soy la esperanza para el mortaaaaal
El que prescinde de esta virtuuuuud
Se desespera cual Belcebú

Cors:
Lo dijo Cristo
Lo dijo Dios
Lo dice el Papaaaa
Y se acató.

Estrofes representatives del més pur art de postguerra. De on ho devien treure? Encara m'esborrono, i no és de plaer, com podeu comprendre.
Doncs bé, d'aquestes tres noies, el que volia explicar és que la que em sembla la representant més genuïna de l'abstracció és L'Esperança. Perquè la Fe és, com ho diria...una mena de Dr. Jekill i Mr. Hide. Fe i Fanatisme. En el seu estat més pur és una meravella, per aquells que la tenen, és clar. Però quan creix desmesuradament es transforma, es treu el seu vestit blanc i es disfressa d'un dels quatre genets de L'Apocalipsi: La guerra, i aleshores...
Aleshores ja ho sabeu, de les muralles de Jericó fins a les torres besones tota una història d'horrors.
Caritat també es transforma, canvia el vermell pel blanc i tan aviat la veiem de Florence Nigtingale com de Teresa de Calcuta, esbufegant darrera la seva germana gran, plorant desesperada (la mitjana no sap com consolar-la) i cridant.
-Però et sembla que no em dona prou feina l'avaricia, perquè a sobre vinguis tu amb les teves bajanades de la virginitat de la Mare de Deu, la Guerra Santa, el Sant ofici i...? I talla perquè ja no li queda alè i veu que l'altra no li fa cas, capficada amb les seves creuades sense fi.
En canvi Esperança és sempre ella mateixa, amb el seu vaporós vestid verd (jo la veig així) i potser per això la més oblidada. I encara que hi hagi qui asegura que és l'última cosa que es perd, moltes vegades, la pobra noia, veient com desbarra la Fe i com s'angoixa la Caritat, voldria desaparèixer, perdre's com se'n diu ara, però no pot.
Esperança seu en un racó i espera (quina altra cosa podria fer?) que Caritat demani els seus serveis quan ella ja no pot més .
Com es podria concretar l'Esperança? De vegades la volen transformar en aquest nen petit que representa l'any nou, per contrast amb l'avi que fa d'any vell. Però no! L'any és l'any i l'Esperançca és com a molt un sentiment. Difícilment trobareu un altre concepte tan abstracte com ella. Si n'hi ha, de segur que són ben pocs.


No hay comentarios:

Publicar un comentario