Telefònica i jo

Telefònica i jo

MASSA DONES

El dia que va néixer la Mercè son pare va tenir una de les més grans decepcions de la seva vida. Aquest home, únic fill d’una família nombrosa, havia viscut sempre envoltat de dones, doncs el seu propi pare havia mort quan ell tenia dos mesos i només el coneixia per les fotografies que la seva mare guardava amorosament. Abans de morir, aquell home alt i ben plantat havia engendrat cinc filles i un únic fill. Ell, el pare de la Mercè, que va rebre com a nom el de Miquel, el nom dels homes de la família, un nom que allargava les seves arrels fins al fons de la memòria dels més vells, com ho provaven els documents que s’havien guardat en un bagul al llarg dels anys, tancat a pany i clau, i que passava de generació en generació, com la millor joia de l'herència. A casa d’en Miquel hi vivien l’avia paterna, la mare, una germana del seu pare (la tieta Antonia, soltera) les cinc germanes i ell mateix, és clar. Resultat del recompte, vuit dones i un noi, millor dit, un noiet, perquè la majoria eren dones fetes i dretes quan el Miquel només era un marrec, a qui separaven tres anys de la germana més petita i dotze de la més gran. Amb aquests antecedents no té res d’estrany que quan el Miquel es va casar tingués una autèntica fal•lera per engendrar un fill com més aviat millor. Ell no li havia parlat mai a ningú dels seus temors, però hi havia una cosa que realment l’amoïnava i és fàcil d’endevinar quin era el motiu de la seva preocupació. El dia que es va casar a casa seva “només” hi vivien quatre dones. L’avia, propera als vuitanta, gaudia d’una salut a tota proba. La mare tenia una aparença delicada, doncs sis parts l’havien debilitat una mica. La tieta Antonia, cap d’intendència d’aquella casa sempre plena de gent, i encara la Rosa, una de les seves germanes, tercera en ordre d’aparició, que no s’havia casat i no per falta de pretendents, que n’havia tingut força, sinó perquè l’home que ella havia estimat tota la vida (o sia des del parvulari) havia mort d’accident de moto quan només tenia vint anys i un feix d’il•lusions, totes compartides amb la Rosa, i ella s’havia jurat no estimar mai més ningú altre. Les altres quatre germanes eren totes casades, per sort. Així doncs, des del dia del casament del Miquel hi va haver una cinquena dona en aquella llar. I ell, que duia un llibre mental i secret, on anotava les entrades i sortides de les persones de diferents sexes que habitaven la casa pairal, i que havia vist amb esperança com el balanç que de manera aclaparadora el perjudicava, havia passat en el termini de pocs anys de vuit a quatre dones, temia que el petit avantatge que el destí li havia concedit s’esmunyís ràpidament, si la vida li atorgava el mateix tractament que al seu pare, quan a descendència es refereix. El Miquel no era pas misogin, de segur que no coneixia aquesta paraula, ni el seu significat, ni els sentiments que descriu; estimava de debò totes les dones que vivien amb ell i ni tan sols havia tingut mai cap sentiment patriarcal o dominant en vers d’elles. Tot i això, pot ser molt difícil per un home viure amb tantes dones, arribar al vespre cansat i ser objecte de les atencions de totes, era sense dubte la part agradable d’aquesta convivència, però envejava els homes que tenien a casa d’altres homes per compartir experiències quotidianes que les dones escolten, però no entenen. I aquesta mancança no la compensava les xerrades de cafè. No podia capir, perquè les seves paraules, dites sense cap mena d’intenció, sovint feien entelar els ulls de la seva dona, i de retruc, enfosquir la mirada de sa germana, i segons com, que la tieta Antonia li dirigís algun comentari poc afalagador o francament desagradable sobre les seves maneres, calcades, segons ella desgraciadament, de les de l'avi Miquel (pare de l’Antonia). O sia, que el dia que va néixer la Mercè, el Miquel va patir una gran decepció, tot i que per sota d’aquest sentiment tan poc adient a les circumstàncies, podia percebre com començava a aletejar una joia que anava creixent, fins que li va semblar que un gran ocell presoner al seu pit volgués sortir volant, i quan es va poder alliberar, el Miquel va plorar com una criatura, com no recordava haver plorat mai, i com ningú no recordava haver-lo vist plorar, i tot que ho feia assossegadament, esverava als que es trobaven al seu voltant. En veure’l en aquest estat la seva dona, de natural molt sensible i a qui els ulls se li enrogien per un no res, va decidir de fer-li companyia en els seus plors, també silenciosament; i la recent nascuda, ella però, amb tota la potència dels seus petits pulmons. Fill meu ¿Per què plores? – interrogava la mare d’en Miquel angoixada -¡T’ha nascut una criatura preciosa i sana! !Hauries de ser tan feliç! I el Miquel, eixugant-se els ulls i mocant-se avergonyit, va contestar; ploro de felicitat mare, de felicitat. I va pensar que era un home molt feliç, decepcionat però feliç. Ambdues coses li van semblar perfectament compatibles, i mentre anotava en el seu llibre secret: dones sis, home un, va tenir un pressentiment desagradable. Potser l'única manera de canviar aquell balanç desfavorable, fóra per la desaparició d’alguna d’aquelles dones que tant estimava; i es va mirar l’avia, que acabava d’esdevenir besàvia, encara plena de vigor, i primera candidata a ser esborrada, desitjant de tot cor que allò que sabia inevitable, trigués molt a arribar, malgrat que fos ell per sempre més l’únic representant masculí d’aquella casa. Semblava que la vida no volia donar-li al Miquel la satisfacció suprema que ell esperava, tenir un fill. Però també l’alegria d’altres filles li va ser negada, doncs en el transcurs dels anys no va tornar a ser pare, així que en el seu llibre només hi va poder anotar sortides. De tota manera la vida i la mort semblaven comportar-se amb justícia i equitat. La primera en desaparèixer va ser l’avia. Semblava que un cop complerta la seva il•lusió d'arribar als noranta hagués decidit que ja n’hi havia prou, i sense cap avís, un diumenge al matí la varen trobar al seu llit adormida per sempre, amb l’esbós d’un somriure als llavis. La van enterrar sense plors ni escarafalls, havia viscut una vida llarga i plena i havia tingut una mort tranquil•la. La més apesarada de la família va ser la Mercè, que amb deu anys no podia entendre que li prenguessin les mans amoroses que li acariciaven els cabells i la falda on reposava el cap mentre l’avia (besàvia en realitat) li explicava uns contes únics, que cap altra nena de l’escola sabia. La següent que va esborrar va ser sa germana, per raons ben diferents però, ja que finalment va decidir de trencar el dol de tan de temps i es va casar. I així va ser com el balanç va quedar quatre a un. I mentre els anys i aquestes coses passaven, el Miquel vivia una etapa de felicitat gairebé complerta, doncs malgrat que aquell fill que tant havia desitjat no arribés, la Mercè l’omplia de joia i d’orgull. S’havia convertit amb una noia alta i espigada, bella i intel•ligent, amb qui s’entenia amb tots els aspectes. Fos el que fos el que li expliqués, ella se’l escoltava embadalida i al mateix temps també el feia partícip de totes les seves inquietuds i pensaments. Les seves converses, tan allunyades de les que habitualment tenia amb les altres dones de la casa, eren un motiu constant de satisfacció. Aquella noia, hàbil amb les mans, ràpida de pensament, i amb un cos àgil i fort, no s’enfadava mai quan a ell se l’hi escapava alguna expressió brusca, ans el contrari, es posava a riure i li contestava desenfadadament. I aleshores a ell també si li escava el riure. Només de tard en tard li semblava veure en el seu rostre una expressió preocupada i absent, i el Miquel pressentia que li amagava alguna cosa, però és clar, tots ens n'amaguem de coses. Quan la Mercè va marxar a la Universitat, el Miquel no la va esborrar pas, això només passaria quan es casés, i ves a saber, potser la seva filla duria el marit a casa en lloc de marxar ella. L'enyorava tant, que tot sovint s’escapava a Barcelona per veure-la, sempre era ben rebut i s’ho passava d’allò més bé, doncs la Mercè, l’exhibia entre els seus companys i companyes com un camarada més. No podia imaginar que un noi l’hagués fet més feliç. La mare i la tieta Antonia va semblar que es posessin d’acord a l’hora d’anar-se’n amb sis mesos de diferència. La primera la tieta Antonia, que ja en tenia vuitanta, va traspassar amb tanta discreció com en el seu dia ho havia fet l’avia. I després la mare del Miquel, que es va posar al llit el dia de l'enterrament de la tieta i ja no es va aixecar. Durant aquells mesos el Miquel va viure una tristor molt espessa, tant, que ni se’n va recordar ni del llibre ni de les anotacions. Des de la mort de l’avia, quinze anys enrere, i que havia estat viscuda com un fet tan natural com ho era l’arribada de les estacions, no hi havia hagut cap enterrament més en aquella casa. I de sobte, dos en sis mesos; van ser una patacada massa forta. La Mercè, volia tornar de seguida a Barcelona però ell li va demanar que es quedés encara que no fos més que un parell de setmanes. Pensava que només al costat de la seva filla es refaria amb certa rapidesa. I així va ser, el Miquel no era pas desconsiderat amb la seva dona, se l’estimava molt i era feliç amb ella, aquella dona dolça i que encara conservava gran part de la seva bellesa. Però no hi podia tenir les llargues xerrades que li proporcionava la seva filla, a la vora del foc o caminant cap a l’hort, no li donava les repliques que el desconcertaven i no tenia aquells acudits plens d’enginy que el feien riure, de vegades d’amagat, doncs amb el dol tan recent no quedava gaire bé fer-ho obertament. I va ser en una d’aquestes xerrades, quan un dia la Mercè es va posar seriosa i li va dir: Pare, t’he d’explicar una cosa que vull fer, una cosa molt important per a mi, que em penso que no t’agradarà gaire. El primer que se li va acudir al Miquel va ser que la seva filla volia casar-se, i la idea no el va fer massa feliç. Però va somriure i va contestar-li. Digues filla, estic segur que res del que tu puguis fer m’ha de semblar malament. I aleshores la Mercè li va explicar allò que tot i haver parlat hores i hores en el transcurs de la seva vida mai li havia dit; dels sentiments que duia amagats, que li havien causat hores penoses, dies d’angoixa, anys de dubtes i que no havia compartit mai amb ningú. De com, ja des de molt petita, li agradava jugar amb els nens i l’avorrien les nenes, i de com, poc a poc, va descobrir que encara que no s’entengués gaire amb les noies, el seu cos reaccionava d’una forma incomprensible quan alguna de les seves amigues li feia un petó o l’abraçava amicalment, i de com la primera vegada que va voler intercanviar una carícia amb un noi, va sentir un malestar tan gran, que en fer-lo fora amb una espenta vigorosa el va fer caure a terra i de poc que no li trenca un canell. Totes aquestes coses li havien provocat nits d’insomni i sentiments de culpabilitat, que només s'apaigavaven quan era amb ell. Desprès, a la universitat, havia descobert que tot el que li passava a ella era compartit per altres persones, homes i dones, que vivien el mateix problema, persones que tenien cos i sexe dissociats. Unes ho acceptaven i altres no; ella havia decidit lluitar. Pare -va dir per acabar- jo sóc un home presoner dins d’un cos de dona, em vull alliberar, i faré tot el que pugui per aconseguir-ho. Vull ser un home amb totes les conseqüències, sé que tindré limitacions, però m’estimo mes això que passar-me la vida fent veure que sóc el que no sóc. El Miquel es va quedar tan trasbalsat, que no va saber que contestar. Era una impressió tan forta que va mirar a la seva filla com si la veiés per primera vegada. La roba que duia, pantalons i un suèter ample i llarg, amagaven completament les poques formes de dona que tenia. Els cabells curts, l’angulositat de la cara, la mirada intensa, la boca de llavis prims, tancada amb determinació i fermesa. I de sobte el que va veure al seu davant va ser un home. Va aclucar els ulls, pensant que patia una al•lucinació. Però quan els va tornar a obrir la imatge es va confirmar. Amb l’esperit trastornat i el cap fet un embolic, només va poder mormolar:. Mercè, sàpigues que facis el que facis jo sempre t’estimaré, però ara deixa'm, necessito estar sol per pair-ho, per reflexionar. L’ultima cosa que jo volia era fer-te mal pare –va dir la Mercè amb els ulls entelats- però no puc viure més d’aquesta manera. Només una altra cosa, si aconsegueixo que em reconeguin oficialment com a home, m’agradaria dir-me Miquel. I ell, que s’havia cregut l’últim Miquel de la nissaga, després d’haver barrejat pensaments i records durant un temps del qual va perdre la noció, va rememorar el llibre secret, i es va adonar que per primera vegada a la seva vida, potser els homes tenien avantatge. I amb un somriure melangiós va agafar el llapis imaginari i va escriure: dones una, homes dos.

No hay comentarios:

Publicar un comentario