Telefònica i jo

Telefònica i jo

Psik


Sassiz era un noi molt callat, tant que rarament es podia escoltar a seva veu. Els seus pares creien que aquesta actitud era deguda a que, per tractar-se del més petit dels seus fills ( en tenien nou), des de menut els seus germans sempre el feien callar quan volia dir alguna cosa
- Els petits no parlen quan ho fan els grans.
- Calla! Que tu no saps res de res marrec.
- Quan siguis gran ja xerraràs tan com vulguis.
Tantes i tantes vegades li varen dir tots plegats que es convertí en un costum que fins i tot els que no pertanyien a la família seguien. I així va ser com un dia Sassiz va proposar-se no parlar si no era per contestar preguntes directes i sempre fent servir només monosíl·labs. Ja havia fet catorze anys i a més que ja estava fart de sentir a tota hora el “calla” emprenyador, per al seu aniversari la mare li havia regalat un llibre on va trobar una dita que el va enlluernar: “no parlis si les teves paraules no poder millorar el silenci”. En Sassiz la va prendre com divisa i de seguida el molest imperatiu desaparegué de la seva vida. Per fugir de la temptació d’ obrir la boca, i per por que se l’hi escapés una pregunta en un descuit, deixà de participar en les tertúlies de sobretaula o en qualsevol altra reunió familiar o d’amics i es va refugiar en els llibres, que van esdevenir uns companys lleials; li donaven els seus secrets i a canvi només demanaven una mica d’atenció.
Swado pel contrari era un home que no callava mai, i sí, moltes, moltísimes vegades li havien dit que callés, però a ell per una orella li entrava i per l’altra li sortia, sempre molt ocupat escoltant-se a si mateix. D’altra banda, també es donava el cas que, encara que només ho fessin veure, hi havia gent que l’escoltava. Era d’aquestes persones que tot ho saben i de tot han de donar parer, i que expliquen la seva quotidianitat com una gran aventura. Interrompia les converses sense cap consideració i imposava la seva veu aguda per sobre de totes les altres. Les reunions s’anaven desfent i els coneguts o companys de feina (amics gairebé no en tenia) s’escapolien, de vegades a poc a poc, de vegades en ràpida estampida, però això no el deturava pas, sempre quedava algú que per timidesa, bona fe, o per ser la primera vegada que aguantava aquella xerrera, li servia d’orella fins que la gana o la son, o totes dues li tallaven el discurs i aleshores se’n anava amb un comiat precipitat.
-Un altre dia continuarem la nostra conversa –deia convençut que realment hi havia hagut un intercanvi d’idees en el seu monòleg. I deixava la pobra víctima, a qui en teoria corresponia el dret de dir l’últim mot, amb la boca oberta i l’adéu penjat com un batall que s’hagués aturat a mig camí.
Que aquestes dues persones es trobessin i arribessin a treballar juntes no era pas una absoluta casualitat. Sí que van coincidir a la mateixa empresa, però va ser una decisió ben estudiada del seu cap el que els reunir en el mateix espai, ample, gairebé sense límits, i malgrat tot, obligats a una proximitat física que podia haver trastocat la salut mental a qualsevol altre que no fos en Sassiz.
L’amo de “Noves construccions i reformes a fons”, era un home xapat a l’antiga que vigilava les obres com si es tractés dels seus fills estimats, i encara que apreciava la força i habilitats d’en Swado, també veia que la logorrea d’aquest distreia els altres operaris, més pel fet de posar-los nerviosos que no pas perquè li fessin gaire cas. Swado podia parlar i treballar a gran velocitat i el més sorprenent, la qualitat de la seva feina era immillorable, però els altres s’atabalaven, i magnífics professionals feien errors de principiant quan eren al seu costat.
També es va adonar que Sassiz era un operari metòdic, responsable, amb un cert gust artístic i el més important, capaç de concentrar-se fins al punt que quan li dirigien la paraula, de vegades calia sacsejar-lo per aconseguir la seva atenció.
El constructor havia de fer un treball realment important per un dels homes més rics del país. Es tractava de decorar amb un sòcol de trencadís, amb uns dibuixos que variaven contínuament, la tanca d’una finca de gran extensió. Era una feina delicada, que precisava de la perícia de Swado per preparar i deixar ben aplomada la paret i de la concentració i gust de Sassiz per col·locar les peces seguint fil per randa les instruccions del artista que havia fet el disseny.
Així va ser com un dia es van trobar aquests dos éssers tan diferents, que tot i treballar per al mateix amo tot just s’havien saludat un parell de vegades. Es van mirar amb certa desconfiança però el tarannà de Swado va surar ràpidament, i de la mateixa manera la seva llengua es va deslliurar i comença a xerrar, això sí, mentre es posava a traginar estris i material amb energia.
De primer en Sassiz es va quedar bocabadat per la capacitat de treball i de garlar que tenia aquell home, i com que fins que l’altre no comencés la seva part ell no podia fer res, va optar per ajudar-lo mentre, encara sorprès, parava l’orella a la quantitat d’informació que Swado anava abocant sense cap criteri i, el més inquietant de tot, sense cap interès. Sassiz va veure de seguida que li caldria tota la seva capacitat d’evasió per poder suportar el company que li havien imposat i tot seguit va agafar els plànols per tenir un punt de fuga. Era difícil sostreure’s al estrèpit que provocava la veu d’aquell home, per sobre del soroll de les eines en ser manipulades i de la preparació del material. De sobte va veure clar la raó per la qual es trobaven tots dos sols en aquell paratge i pensà que el seu cap l’havia sobrevalorat, que no podria suportar els mesos que tenia pel davant amb aquella companyia. Però en tornar a mirar els plànols quedà corprès de la bellesa dels dibuixos i va decidir que volia fer aquella feina i que no seria pas aquell bocamoll qui l’aturés.
Intentant desesperadament oblidar-se d’aquella matraca mirà al seu voltant; no sabia que buscava, potser un matoll, per arrancar-li unes herbes i entaforar-se-les a les orelles, però no va veure res adient als seus propòsits.
Llavors la va veure, una preciosa gata tricolor, el pit, panxa i potes del davant, blancs, lesquena barrejada amb taques ben definides dels tres colors: blanc taronja i negre. Cua i potes del darrera negres. Semblava el model de les gates que hi havia dibuixades a la decoració de sòcol i des de dalt de la tanca el mirava amb ulls encuriosits. Tan bon punt es va sentir observada, va fer un salt, anà a caure just als peus d’en Sassiz i es fregà contra les seves cames miolant dolçament. Ell la va agafar i seient sobre uns sacs de ciment començà a acaronar-li el llom i el cap. Si s’aturava un moment la gata li demanava més carícies refregant-li el musell contra el dors de la ma. Així van estar un temps indeterminat durant el qual Sassiz es va oblidar completament del seu botxí, fins que el silenci que l’envoltava el va tornar a la realitat. Swado continuava parlant però la seva veu arribava llunyana, com un murmuri que amb prou feines podia entendre, però més que suficient per intercanviar la informació relativa a la feina. Amb una rialla feliç es va mirar la gata i li va dir a cau d’orella: Em sembla que farem un bon equip.
Li va posar Pisik, no sabia perquè però era el nom que la gata li suggeria, i va resultar que li suggeria moltes coses més. Quan va començar a col·locar rajoles moltes vegades dubtava en el moment de triar l’adequada. El creador dels dibuixos havia fet una molt bona feina i havia distribuït amb art els colors i les formes, però les rajoles tenien una gama limitada en ambdós casos i el trencaclosques se l’hi feia impossible. Aleshores Pisik pujava sobre un dels munts que Sassiz tenia preparats i amb cops repetits d’una de les seves potes del davant assenyalava una peça. No fallava mai!
Metre rere metre, el trencadís anava creixent no sols en longitud, també en bellesa. La combinació de colors, tot i les limitacions del material, superaven amb escreix el disseny original, però ningú no podria dir que no s’havia respectat la idea del artista, el qual, en veure com era plasmada la seva creació va felicitar molt efusivament al noi,i li va prometre que sempre que li fessin un encàrrec el cridaria a ell per realitzar-lo.
Fins i tot el propietari de la finca, un milionari altiu que ni tan sols s’havia dignat parlar amb el propietari de “Noves construccions i reformes a fons”, interposant al seu secretari al hora de firmar el contracte de l’obra, es va arribar fins a la tanca i agafant entre les seves les mans d’en Sassiz li va dir un expressiu : “molt bé noi, molt bé”, que el va fer enrojolir, mentre mormolava un gràcies inaudible. Per contra va deixar sense color el rostre de Swado, que per primer cop a la seva vida escoltava amb atenció i callava com un mort.
El dia següent que el sòcol quedés totalment acabat, els dos operaris van anar a recollir eines i netejar. Sassiz s’aturava de tant en tant i buscava amb la mirada la seva amiga Pisik que aquell dia encara no havia aparegut. Mentre va durar la feina la gata era a peu d’obra quan arribaven i no marxava fins que ho feien ells, no sense haver reclamat la seva paga (una bona estona de carícies) a en Sassiz diverses vegades. Era l’hora de marxar, la gata no apareixia per enlloc, i el noi començava a estar preocupat. Havia pensat endur-se-la a casa seva, en part per egoisme, era prou honest per reconèixer que molt del mèrit que li atribuïen li devia a ella, però no era pas aquesta la raó més important. Després de metres i metres de combinar bocins de rajoles, la seva perícia havia crescut tant, que si bé no creia haver aconseguit la perfecció que li donava la associació amb la mixeta, es sabia prou capaç de muntar qualsevol trencadís que li posessin al davant. Però ja no imaginava la vida sense Pisik, necessitava sentir-la al seu costat, el ronroneig de la gata era el bàlsam que apaigava les inquietuds i inseguretats del seu esperit. La seva mirada devota i neta, com un doll d’aigua fresca per a la seva set de comprensió.
Obligat pel neguit que li provocava l’absència de la seva mascota estimada i després d’haver-s’ho rumiat molt, Sassiz es va decidir a preguntar al seu company si l’havia vist, però per més que s’hi va esforçar sols va poder emetre un fil de veu. L’altre, enfonsat com sempre en el seu pou de logorrea, va continuar feina i monòleg com si res. El noi, després d’aclarir-se la gola diverses vegades, va tornar a preguntar, aquest cop amb una mica més d’energia.
-Swado ¿Què has vist la gata?
Tampoc aquesta vegada va rebre altra resposta que el discurs delirant del paleta. Més aclariments de gola i, aquesta vegada més a prop del home i usant les mans com a botzina, la pregunta va sortir com una crida de trompeta.
L’Swado es va girar sorprés,
-De quina gata parles?
S'havia posat nerviós a mida que pujava el to de veu, es va exasperar en sentir la resposta del seu company i va deixar anar la seva fúria xiuxiuejant un seguit d’imprecacions. !Cago’n l’ou! !Aquest tio és una ase! !La mare que el va parir! I tot un reguitzell d’aquest estil, mentre resseguia el paisatge amb la mirada angoixada. Quan es va asserenar una mica va tornar a interpel·lar-lo :
-¿I de quina gata vols que parli? La que ha voltat per aquí des de el dia que vam arribar, tros de tal·lós.
-Jo no he vist mai cap gata. I escolta’m nano, a mi no em tornis a faltar al respecte, o..
-¿Que t’escolti dius? Si no he fet altra cosa des de que ens vam conèixer. No pares mai de xerrar i no dius res que valgui la pena escoltar. I la única vegada que et faig una pregunta dius que no saps de què parlo. ¿Què potser ets cec o és que em vols prendre el pel? La gata a vingut cada dia i s’ha estat aquí tantes hores com nosaltres, és clar que a tu no s’ha atansat mai, era una bestiola prou intel·ligent, però per força l’has de haver vist, era una gat molt vistosa, de tres colors, molt bonica i carinyosa i...
La veu se li trencava a mida que anava parlant, fins que es va fixar que l’Swdo no badava boca, millor dit, estava bocabadat, però no emetia cap so, la qual cosa li va semblar extraordinària a en Sassiz. Tots dos van romandre una estona en silenci, fins que l’Swado, quequejant i brandat l’índex assenyalant al noi, va recobrar l’esperit tot dient:
-!Però si pot dir més de tres paraules seguides! !Sap parlar i a més crida!
-I és clar que sé parlar, si no et passessis la vida dient bajanades, t’adonaries que els altres també saben parlar i poden explicar coses enraonades i interessants.
-¿Jo dic bajanades? L’Swado se’l mirava amb uns ulls com taronges.
-Sí, bajanades i res més que bajanades. Si tinguessis una mica d’enteniment no obriries la boca mai més a la teva vida si no fos per menjar.
I tornant a la seva dèria va continuar:
-¿Em vols fer creure que no has vist la gata que es passava tot el dia al meu costat?
-Tu no i toques noi. Aquí no hi ha hagut mai cap gata. Tu em vols fer ballar el cap, però no te’n sortiràs pas.
I d’una revolada agafà els seus estris i els carregà al remolc de la seva moto. Sense dir ni un mot es va allunyar molt digne,assegut a la màquina, l’esquena ben dreta, la boca fermament tancada amb el propòsit de no dirigir mai mes la paraula a Sassiz, pensant que s’havia tornat boig –gosar dir-li que era ell qui no tenia enteniment -,o que tal vegada els afalags rebuts li havien pujat al cap i es creia amb dret a dir la primera cosa que se li acudís. Definitivament aquell noi no hi tocava, ja se’n havia adonat ell el primer dia que el va veure, és clar. ¿Cóm pot ser normal algú que poden parlar no diu mai res?
Per la seva part en Sassiz es va quedar pensarós i desconcertat. L’Swado era xerraire sí, i moltes vegades exagerava en explicar les seves històries, però no tenia probes que fos un mentider. ¿Què hi treia negant l’existència de Pisik? Submergit en els seus pensaments no es va adonar que la llum del dia desapareixia i començava a refrescar. Tot i això es resistia a marxar sol. Ja havia recorregut el perímetre de la tanca diverses vegades i es sentia cansat i famolenc, però estava decidit a passar la nit en aquell paratge , i a demanar vacances i tornar cada dia, i fins i tot a deixar la feina i instal·lar-se de l’altra banda de la tanca en una tenda de campanya. S’esperaria tan temps com calgués fins que la gata tornes a aparèixer. Potser a l’Swado no li mancava una mica de raó; En Sassiz desvariejava.
Abatut, va seure en una clapa d’herba que havia fet servir diverses vegades per fer una becaina, amb el propòsit de descansar només una estona, però no havien passat ni cinc minuts que ja dormia com un soc. Quan va despertar la lluna plena lluïa amb una resplendor inusitada alta en el cel. La seva claror va il·luminar el paisatge i també el cervell de Sassiz. Fins a cert punt, va pensar, era lògica la desaparició de la gata. Havia arribat al inici del treball i se’n anava quan era acabat. Hauria d’acceptar la seva pèrdua com tantes altres que havia tingut i com moltes més que, sense cap dubte, l’esperaven.
Amb la llum de la lluna el trencadís es veia espectacular i el noi, que ja havia pres la decisió de tornar a casa seva, no va poder resistir la temptació de contemplar-lo una darrera vegada. Agafà la bicicleta que li havia servit com a mitjà de transport tot aquell temps i decidí anar a la porta principal, allí on havia començat tot. A pedalada lenta la visió del trencadís tenia una certa perspectiva cinematogràfica, principalment centrada en la gata, que era en tot moment l’objectiu de la mirada d’en Sassiz. La seva imatge es repetia cada pocs metres, sempre en postures diferents. De primer, dalt de la tanca fitava cap avall, a la segona imatge saltava i a la tercera ja era a terra. Perseguia un ocell, jugava amb una pilota, seia majestuosa sobre un munt de rajoles, s’estirava voluptuosa...fins arribar al final on es veia d’esquena, caminant sobre un raig de llum cap a la lluna. En Sassiz va comprendre el missatge, va fer adéu amb la ma, i se’n va anar a casa seva.




No hay comentarios:

Publicar un comentario